EL BAILE DE LA VICTORIA


Direcció_Fernando Trueba País_Espanya Any_2009 Durada_127 min_ Gènere_Drama Intèrprets_Ricardo Darín (Vergara Grey), Abel Ayala (Ángel Santiago), Miranda Bodenhöfer (Victoria Ponce), Ariadna Gil (Teresa Capriatti) Guió_Fernando Trueba, Jonás Trueba i Antonio Skármeta; basat en la novel·la “El baile de la victoria” d’Antonio Skármeta Producció_Jessica Huppert Berman Fotografia_Julián Ledesma Direcció artística_Verónica Astudillo Vestuari_Lala Huete Estrena a Espanya_ 27 de novembre de 2009


Edat_
+13 anys

SINOPSI

Amb l’arribada de la democràcia, el nou president xilè decreta l’amnistia per a tots els presos sense delictes de sang. Entre els beneficiats per la mesura hi ha un famós lladre amb ganes de venjar-se d’aquells que l’han fet patir a la presó i un jove que només pensa a canviar de vida i recuperar la seva família. El destí d’ambdós, però, canviarà de forma incontrolable quan es creuin amb Victoria.

CRÍTICA

"He tret tot el cinema que duia acumulat a dins"

Fernando Trueba torna al cinema de ficció amb l'adaptació de la novel·la El baile de la Victoria, d'Antonio Skármeta. Ricardo Darín i els joves actors Abel Ayala i Miranda Bodenhöfer protagonitzen aquesta ambiciosa història a mig camí del cinema de robatoris, el western i el drama romàntic. Ambientada a Santiago de Xile l'any 2000, just després de la dictadura de Pinochet, la pel·lícula representarà Espanya als Oscar. [...]

Què tenia la novel·la d'Antonio Skármeta per fer tornar Fernando Trueba a la ficció després de set anys?

Jo ja estava a la ficció, acabava d'escriure tres guions. Un d'ells és per a Chico y Rita, la pel·lícula d'animació que estic fent amb Javier Mariscal des de fa uns anys, i que estarà enllestida cap a l'abril de l'any que ve. He fet un guió amb Jean-Claude Carrière que espero rodar a França l'any que ve, en francès... Estava en la ficció totalment, i quan vaig llegir la novel·la de Skármeta vaig tenir el desig de fer-ne una pel·lícula, potser perquè em donava l'oportunitat de fer un exercici de cinema pur i bestial.

El títol té un doble sentit...

És un títol ambigu, que té un joc de paraules amb el nom del personatge de Victoria i aquest sentit de victòria, més poètic que no literal. Per mi, que portava un temps sense rodar, és una explosió de cinema. He anat acumulant cinema i començar a rodar va ser com si s'haguessin obert les comportes i hagués sortit el cinema que porto dins. Tinc la sensació d'alguna manera d'haver intentat recrear el que per mi era el cinema quan m'hi vaig aficionar, de jove: et feia somiar, t'emocionava, t'identificaves amb els personatges i els estimaves, volies que tot els sortís bé, riure i plorar amb ells... Aquesta pel·lícula intenta tot això. Potser sóc un ambiciós, però sempre cal intentar fer les coses que somies.

La pel·lícula barreja diferents gèneres, fins i tot té elements de western.

Jo crec que té alguna cosa d'aquesta èpica que tenia el western. No és que sigui un boig del gènere, però de nen m'agradava perquè, com va dir Borges, que sempre l'encertava, al segle XX el gènere èpic va desaparèixer, i només els westerns de Hollywood el van continuar. Tenia una certa raó, el gènere va continuar aquella tradició d'herois i alhora antiherois dels relats èpics, gent capaç de córrer riscos, saltar-se les normes i donar la vida pels altres, fer grans actes per amor, per amistat, per generositat... Tot això és també a El baile de la Victoria, per mi no és una pel·lícula realista, és sobretot una pel·lícula romàntica, però he volgut ancorar-la en alguns moments de realitat, mostrar una ciutat, un moment i uns carrers molt concrets, la referència a Pinochet... perquè l'efecte d'enlairar-se des de la realitat faci el relat més potent. Si comences als núvols i amb Superman, un home amb la capa que vola, estàs instal·lat en un relat mític-fantàstic des del principi.

Hi ha una metàfora en aquests personatges que alcen el vol, igual com ho fa el seu país, que acaba de sortir d'una dictadura?

Sí, el que no vull és que quan comencin a volar es quedi com una cosa local, del país, sinó que la pel·lícula prengui un sentit universal. Les històries s'expliquen en un lloc determinat on passen, però has d'arribar a la gent de tot arreu. Només les històries locals són universals, sempre ho he pensat.

Dificulta les coses treballar en l'adaptació de la novel·la d'Antonio Skármeta amb el mateix autor?

Antonio és una persona molt generosa. Jo bàsicament vaig treballar el guió amb Jonás [el seu fill], i ell ens va ajudar perquè no castellanitzéssim el guió. Volíem conservar la parla xilena. Em va ajudar molt, em va presentar actors xilens, em va ajudar a entendre moltes coses de Xile i de la ciutat de Santiago... I em va fer una cosa que mai m'havia passat: vaig arribar a dos quarts de sis del matí a Santiago i Antonio m'estava esperant a l'aeroport, em va dir que volia que veiés el club hípic i les cavallerisses abans de sortir el sol. Vam anar allà amb el seu cotxe i li estaré eternament agraït, perquè en aquell moment vaig entendre que només podia rodar la pel·lícula a Santiago.

Hi ha una certa admiració pel personatge d'Ángel: la seva innocència, la seva energia... El seu punt de vista com a director s'assembla al del personatge de Ricardo Darín?

Jo crec que sí. Per mi Ángel és la vida, la generositat, i crec que un dels miracles més grans que he viscut en aquesta pel·lícula ha estat trobar Abel Ayala [l'actor argentí que l'interpreta]. Em sembla inimaginable la pel·lícula sense ell. El que li dóna, més que el talent i el treball d'un actor, és l'ànima que posa en tot el que fa. El personatge de Darín està en caiguda, li va tot malament, i de sobte, en un cafè, es queda mirant la vidriera i és com si mirés una pel·lícula: veu els dos nois joves que s'abracen, que s'estimen... i ell es reenganxa a la vida. Allà s'adona no només que tornarà a viure, sinó que les coses boniques són possibles, i és capaç d'embarcar-se en els projectes esbojarrats d'aquest noi jove només perquè allà hi ha dos éssers purs, bells...

El que menys li interessa sembla que siguin els robatoris.

En realitat és el McGuffin, com diria Hitchcock. És important el velló d'or? No, l'important és el viatge dels argonautes per aconseguir-lo. Això ens ho ensenya la literatura des del principi dels temps. És el pretext perquè el viatge tingui lloc.

Bernat Salvà, Avui

    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com