El repte suprem

James Cameron no sembla un tipus a qui espantin els reptes, per ciclopis que siguin. El mateix tipus que, després d’arrasar als Oscar del 1997 amb Titanic, es va definir amb gosadia com «el rei del món» s’ha carregat a l’esquena un des­afiament suprem: salvar Hollywood de la seva mort anunciada. El pirateig, la falta d’idees, la deserció del públic de les sales, ja ho saben. El nou projecte de Cameron, Avatar, està destinat, diu l’oracle, a revolucionar el cine, a marcar un abans i un després en l’esdevenir de la seva història, cosa que és tan excitant com perillosa, ja que no hi ha terreny més relliscós que el de les expectatives desmesurades. I tot el que envolta Avatar és desmesurat, hiperbòlic, senzillament colossal.

Que Avatar canviï el rumb de la història del cine ho acabarà dictant el pas del temps. És possible, però no sembla probable que la indústria pugui sustentar-se en pel·lícules amb un pressupost que, com el d’Avatar, supera els 200 milions d’euros. El que sí que és clar, després de disfrutar en primícia de 15 meravellosos minuts del seu metratge, és que Avatar canviarà per sempre el nostre concepte de l’espectacle en el cine. Res del que s’ha vist fins ara es pot comparar amb l’apoteosi visual que Cameron ens proposa en aquesta revolució tecnològica: un meravellós univers tridimensional, pura màgia estereoscòpica, amb personatges i escenaris sintètics dotats d’una perfecció fotorealista inèdita fins ara. Aclaparador.