Aquesta és una petita troballa, una comèdia que no és una comèdia, ni tan sols una comèdia dramàtica, sinó una mena de desconstrucció dels codis ideològics i formals del gènere. El títol ja dóna idea de per on van els trets, que el que es pretén és la creació d'una ambigüitat que confongui el que passa en realitat i el que succeeix a la ment del protagonista. I l'estructura emprada, un puzle que va endavant i enrere en el temps per mostrar les peripècies d'una relació amorosa, no és cap caprici del director o els guionistes, sinó l'única manera de deixar ben clara la naturalesa artificiosa de l'amor i les seves evolucions, d'allò que en diem una història d'amor.

(500) días juntos adopta com a punt de vista l'imaginari del mascle respecte a l'amor i el sexe, investiga de quina manera la idea que els homes es fan de les dones no es correspon amb la realitat, i tot això a partir d'un jove obsessionat per El graduat i la música dels 80 que coneix una noia amb la qual compartirà una divertida relació sentimental. Som, doncs, davant la dissecció de les fantasies masculines pel que fa a les dones. I encara que l'exposició sigui una mica superficial, sacrifiqui la intensitat per les floritures del mecanisme narratiu, a la part final la pel·lícula agafa impuls i densitat, arrodoneix una reflexió sobre les relacions sentimentals que destaca el seu caràcter d'il·lusió i la necessitat de creure-hi. No som lluny de l'Allen d'Annie Hall, però ara les peces de jazz deixen pas a The Smiths i The Pixies. Tota una declaració d'intencions generacional.