PARIS


Direcció i guió_Cédric Klapisch País_França Any_2008 Durada_123 min Gènere_Comèdia dramàtica, romàntica Intèrprets_Juliette Binoche (Élise), Romain Duris (Pierre), Fabrice Luchini (Roland), Albert Dupontel (Jean) Producció_Bruno Levy Música_Robert Burke, Loïc Dury i Christophe Minck Fotografía_Christophe Beaucarne Disseny de producció_Marie Cheminal Vestuari_Anne Schotte Estrena a França_ 20 de febrer de 2008 Estrena a Espanya_ 9 d’octubre de 2009

Edat_
+7 anys
SINOPSI

Un home malalt, un parisenc a qui anuncien la possibilitat de morir, començarà a mirar al seu voltant amb uns ulls diferents i a veure la seva ciutat i les persones que hi viuen com mai abans ho havia fet...

CRÍTICA

En una preciosa seqüència de París, homenatge de Cédric Klapisch a la capital francesa, un home greument malalt que s'adreça a un hospital amb el somriure de l'esperança, i enmig d'un embús per culpa d'una manifestació, li ve a dir amb veu calmosa a l'enervat taxista: "Als parisencs els encanta queixar-se i protestar". Un diàleg que també podria servir per definir Madrid. O potser la majoria de les grans ciutats del món occidental. És per això que París, malgrat les intencions i el títol, té vocació universal ("muniversal", com diu en un altre passatge una de les nenes protagonistes, encara no familiaritzada amb aquesta terminologia tan estranya).

Des de la històrica estrena de Vidas cruzadas (Robert Altman, 1993), s'ha estès de tal manera la fórmula de film contemporani de repartiment coral que aspira a definir tota una societat, que estem arribant a l'afartament. Encara que potser més per la falta d'excel·lència de les últimes propostes. París, que reincideix en el mateix motllo, demostra que quan les històries estan ben explicades la sistemàtica funciona.

Això sí, la pel·lícula és irregular. Hi ha seqüències, com la de les models que acaben de sortir d'una passarel·la que acaben flirtejant en el gran mercat alimentari de la ciutat amb els treballadors, conformades per la via del capritx. Hi ha seqüències narrades en paral·lel en què no s'acaba d'endevinar la motivació, més enllà d'estalviar-se la dificultat de compondre una el·lipsi veritablement precisa. Hi ha bon gust a l’hora de triar música pertorbadora com la  Gnossienne núm. 1, d’Erik Satie, però oblidant-se que la peça ja ha sonat en infinitat de pel·lícules.

I tanmateix, allò  que acaba dominant és el to esperançador enmig de la consternació de la gran ciutat: aquest somriure salvador de la nova fornera, aquesta cervesa reparadora en el moment just. Aquests petits moments que defineixen una vida.

J. O. El País

    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com