SIEMPRE A TU LADO

Direcció_Lasse Hallström País_EUA Any_2009 Durada_93 min Gènere_Drama Intèrprets_Richard Gere (Parker), Joan Allen(Cate), Sarah Roemer (Andy), Cary-Hiroyuki Tagawa (Ken) Guió_Stephen P. Lindsey Producció_Vicki Shigekuni Wong, Bill Johnson i Richard Gere Música: Jan A. P. Kazmareck Fotografia_Ron Fortunato Disseny de producció_Chad Detwiller Vestuari_Deborah Newhall Estrena als EUA_ 18 de desembre de 2009 Estrena a Espanya_ 6 de novembre de 2009

Edat_
TP
SINOPSI

Richard Gere protagonitza una història, basada en fets reals, que  gira al voltant de l’amor sincer, incondicional, infinit, d’un gos vers el seu amo.

CRÍTICA

Llevat dels malalts d'ABBA, la majoria dels espectadors van saber del nòrdic Lasse Halström a través d'un, dur, relat d'iniciació infantil titulat Mi vida como un perro. Moltes pel·lícules, nord-americanes, després, algunes excepcionals (¿A quién ama Gilbert Grape?, Las normas de la casa de la sidra) i altres menyspreables (Chocolat), recobra l'alè de tendresa falsament gèlida amb una cinta en aparença menor protagonitzada per un gos. Res no feia esperar alguna cosa bona d'un film articulat al voltant d'una lacrimògena anècdota (real, al Japó dels anys 20) sobre la lleialtat d'un gos cap al seu amo mort, i més si aquest era Richard Gere. Tanmateix, ves per on que un ha de guardar-se l'espasa i treure en el seu lloc el Kleenex, reconeixent en aquesta Siempre a tu lado una excel·lent, emotiva i perfecta sessió de plors i bon cinema.

Halström sempre ha sortit guanyant quan ha pogut parlar de personatges que aprenen a conviure amb la mort. Sí, l'esperança sembla treure el seu morro humit, però en el fons el seu cinema s'atura en l'absència i tot el que l’envolta. Crec que des de Querido intruso (el meu Halström favorit, també ple de paisatges nevats i cels grisos) el director no havia rodat un decés tan bé, tan sec i poètic com el d'un músic lligat per llaços no tan invisibles a un gos independent. Tota la primera part del llargmetratge, la de la trobada i l'acceptació a la família, està narrada en un estil molt clàssic, barrejant humor (la mofeta) i una quotidianitat que presagia la tragèdia. A partir d'aquesta, la pel·lícula puja molts enters: el cor dels personatges de l'estació (Jason Alexander, la versió amable de Rod Steiger, està impressionant) es converteix en el contrapunt, pel qual sembla no passar el temps, del cada vegada més cansat i envellit animal. Tal vegada hi ha algunes trampes sentimentals, i llocs comuns en el gènere pseudoLassie, amagades per fer-nos caure-hi (la visita de Joan Allen al final), però són tan lícites com boniques en la seva plasmació, i molt pròpies del primigeni i melodramàticament neorealista Elia Kazan. Una preciosa història, trista, sí, que recorda en el seu desenllaç oníric el sacrifici de Marcelino pan y vino, obra d'un europeu, Ladislao Vajda, que va convertir  Peter Ustinov en gos en Un ángel pasó por Brooklyn. I àngel és el que tenen Hachiko, un recuperat Lasse Halström i aquesta més que recomanable proposta.

Fausto Fernández  - Fotogramas

    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com