CineBaix - A LA DERIVA

CRÍTICA

Des que el 1994 va aparcar la comèdia lleugera i va adaptar El perquè de tot plegat, de Quim Monzó, Ventura Pons no ha deixat de trobar inspiració en la literatura catalana recent. A la deriva és el catorzè llargmetratge del cineasta que es basa en novel·les, reculls de contes o obres de teatre d'escriptors contemporanis. Lector voraç, sempre atent a les novetats, i alhora home fidel als autors que aprecia, Ventura Pons ha adaptat dues vegades Josep Maria Benet i Jornet (Actrius i Amic/Amat) i tres vegades Sergi Belbel (Carícies, Morir (o no) i Forasters). Ara porta també per tercera vegada al cinema un text de Lluís Anton Baulenas, a partir de la novel·la Àrea de servei (Destino).

Ventura Pons i Lluís Anton Baulenas han conversat amb l'AVUI sobre A la deriva i sobre les seves col·laboracions. "Hi ha una gran complicitat entre nosaltres, al marge de la feina; normalment, estem d'acord en gairebé tot –diu el cineasta–. Hi ha llibertat total per totes bandes, que és l'única manera de treballar bé. Una amistat i a la vegada un respecte total."

Segons Lluís Anton Baulenas, diu molt a favor d'aquesta relació que "la primera col·laboració cinematogràfica la vam fer molts anys després de coneixe'ns". "Hi ha una complicitat –afegeix–, però al mateix temps la nostra amistat no depèn de les nostres col·laboracions."

La pel·lícula té com a protagonista l'Anna, una noia que torna a Barcelona després de treballar dos anys en una ONG i viure en directe greus crisis humanitàries. Afectada per tot el que ha vist, deixa la seva parella, accepta una feina de vigilant nocturna en un exclusiu centre de salut als afores de Barcelona i s'instal·la a viure en una autocaravana, primer en un càmping i després en una àrea de servei.

Trobar el desllorigador

Ventura Pons no hi va veure de seguida una pel·lícula, en la novel·la de Baulenas. "De vegades l'aproximació és immediata, el llumet se t'encén de seguida, i a vegades puc ser molt lent, em costa trobar el desllorigador, el concepte narratiu, dramàtic del que faràs." En aquest cas, la clau per convertir la novel·la en imatges va ser utilitzar l'Àfrica com a leitmotiv, amb imatges d'arxiu o rodades al Txad expressament per a la pel·lícula, que van puntejant la història i il·lustrant l'ànima ferida de la protagonista. "La història de l'Àfrica no és central a la novel·la, mentre que per a en Ventura esdevé molt important –diu l'escriptor–. Jo no em sento traït, i a més sento que una cosa nova sorgeix a partir de la meva, que és el que interessa".

Fidelitat i creació

Ventura Pons també s'estén sobre aquest tema: "El nus de la història és el mateix. Jo intento sempre ser el màxim de fidel possible a la novel·la o llibre de contes que he triat, però per sobre d'això sortirà la meva manera de fer-ho. La creació cinematogràfica és meva."

Lluís Anton Baulenas considera les tres obres que li ha adaptat Ventura Pons com una trilogia: Bones obres (no publicat, va inspirar Anita no perd del tren), Amor idiota i Àrea de servei. "Són tres idees narratives que van molt lligades, tres visions contemporànies amb el tema de l'amor en comú. Ja ho veia abans, però és que cinematogràficament ho veig claríssim. No va ser concebut així, és allò que després reflexiones i t'hi trobes."

La pel·lícula gira al voltant del personatge de l'Anna, que apareix pràcticament a totes les escenes de Barcelona. Ventura Pons ha confiat el paper a la jove actriu Maria Molins, que fa per primer cop un paper protagonista al cinema. "Ja feia temps que li anava al darrere, des que vaig veure La dama de Reus [2008]. Vaig provar altres actrius, però ella era una cara fresca, i això és bo per al personatge. Era un diamant en brut i polir-lo ha estat meravellós."

Li fan costat un grapat d'actors de diferents generacions, tots amb força més experiència al cinema. Roger Coma és el Giró, un jove afectat de paraplegia que està ingressat en un centre de salut per ordre judicial. L'Anna inicia amb ell una relació intensa i més aviat fosca. Fernando Guillén és l'Arcadi, company d'habitació del Giró i testimoni mut de la relació (una malaltia li dificulta la mobilitat i li impedeix parlar). El Carducci (Albert Pérez) és el company de feina nocturna i confident de l'Anna. També apareixen a la pel·lícula Boris Izaguirre (en un petit paper, com a client del centre de salut), Mercè Pons i Marc Cartes (treballen a l'àrea de servei on s'instal·la l’Anna).

Dos escenaris principals

El centre de salut i l'àrea de servei són els escenaris principals de la pel·lícula, dos espais suggerents i curiosos, poblats de tota mena de personatges. Ventura Pons defineix el centre de salut com "un món amb una colla de friquis que són allà per descansar", i l'àrea de servei com "un món de persones que porten un pòsit de desesperança i intenten portar la vida com poden". Per Baulenas, "la lluminositat està lligada amb la gent de l'àrea de servei, que és com la família d'ella". Pons afegeix que "això lliga molt amb un tema molt present a les meves pel·lícules: els amics com a substituts de la família tradicional".

Un altre dels temes que planteja A la deriva és el desconcert de la protagonista, la dificultat de tornar a la vida normal a Occident després de conviure amb la tragèdia al Tercer Món. Ventura Pons destaca l'actualitat del tema que planteja, la descripció d'un tipus de personatge i d'una manera de sentir-se que són freqüents avui en dia. "Molta gent m'ha parlat d'amics tocats i canviats després d'estar en ONG que treballen en condicions extremes. És un problema que hi és, un mal nou. La gent torna tocada. M'han explicat que se'n diu la malaltia d'Àfrica."

Bernat Salvà, Avui