YO, TAMBIÉN


Direcció i guió_Álvaro Pastor i Antonio Naharro País_Espanya Any_2009 Durada_103 min Gènere_Drama Intèrprets_Lola Dueñas (Laura), Pablo Pineda (Daniel), Isabel García Lorca (María Ángeles), Pedro Álvarez Ossorio (Bernabé) Producció_Julio Medem, Koldo Zuazua i Manolo Gómez Cardeña Música_Guille Milkyway Fotografia_Alfonso Postigo Direcció artística_Inés Aparicio Vestuari_Fernando García Estrena a Espanya_ 16 d’octubre de 2009

Edat_
+ 7 anys
SINOPSI

Daniel, un jove amb síndrome de Down, pot oferir tot l’amor i l’amistat que la Laura, una noia solitària, mai no ha conegut?
CRÍTICA

Qualsevol professional que es dediqui a la interpretació en el cinema nord-americà i anglès sap que les seves possibilitats d'assolir l'anhelat Oscar creixen enormement si un guió els ofereix disfressar-se per donar vida a un disminuït físic o psíquic. Poden haver brodat Shakespeare, es poden haver introduït en la pell i en el cor de personatges inoblidables, o ser permanentment magnètics interpretant-se a si mateixos, però per molta veneració que desperti el seu treball, encara que el seu currículum sigui immillorable i la seva personalitat arrasi entre qualsevol tipus de públic, saben que la seva carrera sols aconseguirà la santificació de l'Acadèmia si s'enlletgeixen encarnant algú condemnat a ser diferent per l'anormalitat del seu cos o de la seva ment. Dustin Hoffman, Charlize Theron, Cliff Robertson, Daniel Day-Lewis, John Mills, Al Pacino, Russell Crowe i tants altres noms il·lustres que oblido poden confirmar-ho. I existeix quelcom de morbós per part dels jurats i dels espectadors alegrant-se en les modèliques disfresses de gent disminuïda o marginada que adopten a la pantalla gent tan atractiva, famosa, envejada i admirada.

De vegades i de forma insòlita, aquest reconeixement oficial a l'encarnació en cinema d’éssers tan castigats per la natura o per la vida arriba a persones que només han de mostrar-se davant la càmera tal com són. Pablo Pineda, un senyor amb síndrome de Down, va rebre el premi al millor actor en l'últim festival de Sant Sebastià pel seu protagonisme en la molt estimable Yo, también. El que no tinc clar és si el guardó es concedeix a un actor professional o bé a una presència tan commovedora com irrepetible.

Se suposa que Pineda fa i diu davant la càmera el que demanen els directors, que el seu personatge és producte d'un guió, que està interpretant. Però el que més m'admira és la sensació que els diàlegs, el comportament, la sorna, la rapidesa mental, les trampes, el sentimentalisme, l'humor, l'autocompassió, l'ànsia de respecte i d'amor, els esclats emocionals, la còlera, el desig d'aquest oficinista enamorat són inseparables de la personalitat de Pablo Pineda, que ens està oferint el seu anvers i el seu revers, que la carrera com a actor d'aquest individu excepcional comença i acaba amb aquesta pel·lícula. Que gaudeixi d'aquest merescut moment de glòria pública.

I recordo altres persones disminuïdes que m'han emocionat en col·locar-se davant d'una càmera que retrata ficcions. El productor Irving Thalberg i el director Tod Browning van tenir l'audàcia als anys 30 d'utilitzar magistralment gent d'aparença monstruosa en aquesta joia titulada Freaks. Pots oblidar-te amb el temps de l'angoixant argument de Deliverance, però sempre ens quedarà a la retina la seqüència màgica d'aquell xaval disminuït interpretant un electritzant duel de banjos. O l'impressionant coratge quotidià d'aquest professional de la supervivència anomenat El Langui a El truco del manco. També està destinat a perdurar aquell fotògraf de l'horror a El año que vivimos peligrosamente, que interpretava meravellosament la nana Linda Hunt. El personatge que m'ha parlat amb més profunditat, calidesa i sentiment de la vida i de la mort en els darrers anys es deia Carlos Cristos. Era un home a qui la malaltia més cruel condemnava a la devastació física i psíquica, a intentar expressar-se amb una veu gairebé inintel·ligible. Las alas de la vida no era una ficció, sinó un documental sobre un intel·ligent, estimable i vitalista ésser humà que s'està morint. El recital de sensacions que ens oferia algú tan greument incapacitat no va rebre cap premi, però l'agraïment cap a ell de qualsevol espectador sensible serà etern.

Carlos Boyero, El País

    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com     Disseny web: