SINOPSI

Tres joves estudiants de Belles Arts que tot just comencen a deixar endarrere l’adolescència s’embarquen en un triangle amorós amb el convuls Madrid dels anys vuitanta com a teló de fons.

CRÍTICA

A Soñadores (2003) de Bernardo Bertolucci, el maig del 68 era el fora de camp d'un ménage à trois en uns paradisíacs llimbs, temporalment buidats d'autoritat adulta. L'espectador es quedava amb la legítima sospita que el veterà cineasta no desaprofitava l'ocasió per fer la coreografia de les seves pròpies fantasies eròtiques. A Castillos de cartón, adaptació de la novel·la homònima d'Almudena Grandes, la mitificada –però, aquí, feliçment desposseïda d'èpica nostàlgica– movida madrilenya és el fora de camp d'un ménage à trois amarat de suor freda sobre un teló de fons de parets escrostonades. Ningú podrà acusar el cineasta d'aprofitar l'ocasió per alliberar el seu sàtir interior: malgrat que la seva pel·lícula no juga a l'el·lipsi, queda clar que el que està en joc no té res a veure amb els cossos –ni tan sols amb el sexe–, sinó amb doloroses negociacions emocionals, amb llaços que es saben efímers, amb ferides espirituals de diversa índole... Castillos de cartón és una de les pel·lícules menys sexuals amb més sexe que aquest espectador recorda haver vist i, per descomptat, després de l'aparent paradoxa, hi ha un propòsit lloable de nedar contra la inèrcia i el lloc comú, i, també, una clara consciència de saber exactament què es vol explicar.

García Ruiz sembla haver trobat el seu toc personal en una certa ataràxia, en un programàtic buidatge de tota passió, que és, al mateix temps, virtut i punt feble: el seu cinema es manté en els marges d'una correcció més o menys acadèmica, però, en cadascuna de les seves pel·lícules, s'aprecia la discreta, intel·ligent i gens exhibicionista solució a un problema que altres directors ni tan sols s'haurien plantejat. Per aquesta mateixa natura, el cinema de García Ruiz no sembla cridat a esperonar passions. En una escena del film, l'estranyament de l'excepcional Adriana Ugarte es veu sostingut pel so del televisor, que emet una pel·lícula de terror: bon exemple del toc García Ruiz que la resolució de l'escena, quan Biel Durán i Nilo Mur es manifesten al seu costat, entela una mica.

J. C. El País