CRÍTICA
V.O.S. és una comèdia (sentimental, lleugera, conversacional) sobre dues parelles. De classe mitjana, cultes, joves encara que en edat de comprometre's amb el seu futur, que parlen mentre dinen o sopen o prenen copes fins a altes hores. De què parlen? De tot: de vins (que consumeixen generosament), de la necessitat o l'inconvenient de tenir fills, de l'amistat, de cinema i pel·lícules, de guions (estan embrancats en el rodatge d'una comèdia romàntica), etc. Explicat així, sembla una pel·lícula de Gerardo Herrero.
Però no: és de Cesc Gay, basada en l'obra de teatre de Carol López estrenada deu fer quatre anys amb el mateix quartet protagonista. Sense deixar de ser un retrat de grup una mica convencional, l'interès de V. O. S. està en la seva enginyosa exploració dels mecanismes de creació de la ficció contrastada amb la realitat. Ja l'escena inicial a la sala d'espera d'una clínica, on descobrim, amb la mateixa sorpresa que la infermera, que la criatura acabada de néixer té dos pares (el biològic i el marit), ens avisa que aquí tot serà dual. Poc després, les dues parelles viatgen amb cotxe; de sobte, la conductora baixa del vehicle en marxa, moment en què descobrim la transparència i el plató.
A partir d'aquí, els jocs amb la metaficció, els girs, els canvis (encara de parella) són constants. Hi ha, per descomptat, molt de Woody Allen en aquest exercici malabar de deconstrucció, i la cita explícita a Melinda y Melinda és pertinent: les cartes sempre de cara amunt. La sensació de tenir en compte un artefacte un pelet pretensiós fa efecte en bona part del recorregut. Però en cap moment obstaculitza l'agilitat amb què està executat, l'efervescència de les interpretacions, el bon gust d'una comèdia intel·ligent. I, entre la lleugeresa del conjunt, aquesta certesa d'estar, com en el cas de Ficció o A la ciutat, davant un film que transmet amb propietat l'aire del nostre temps. ...
Jordi Batlle Caminal, La Vanguardia