DESPEDIDAS


Direcció_Yôjirô Takita País_Japó Any_2008 Durada_131 min Gènere_Drama Intèrprets_Masahiro Motoki (Daigo Kobayashi), Ryoko Hirosue (Mika Kobayashi), Tsutomu Yamazaki (Shouei Sasaki), Tetta Sugimoto Guió_Kundo Koyama Producció_Toshiaki Nakazawa i Toshihisa Watai Música_Joe Hisaishi Fotografia_Takeshi Hamada Disseny de producció_Fumio Ogawa Estrena al Japó_13 de setembre de 2008 Estrena a Espanya_ 3 de juliol de 2009

Edat_
+7
SINOPSI

Un jove violoncel·lista que acaba de perdre la seva feina, torna a la seva ciutat natal on acabarà treballant com a amortallador i dedicant-se al complex i refinat ritual funerari del budisme japonès. Un veritable art amb no pocs punts en comú amb l’art de fer música a partir de les cordes i les formes sensuals d’un violoncel.

CRÍTICA

Un jove japonès d'avui, anomenat Kaigo Kobayashi, que toca el violoncel a Tòquio, comprova, horroritzat, que ha perdut la feina en dissoldre's l'orquestra de què forma part, just, a més, quan acaba d'endeutar-se fortament per adquirir un bon instrument. El pitjor, tanmateix, és que, esperonat per la imprevista catàstrofe laboral, s'adona que, en realitat, li manca el talent suficient per a l'exigent professió musical que ha escollit, i, no sense la còmplice aprovació de la seva sol·lícita dona, Mika, pren la dràstica decisió de tornar a la seva ciutat natal, Hirano, situada a la prefectura de Yamagata, al fred nord-est del país, i cercar allà una nova feina. Aquest és, doncs, el primer comiat que ha d'afrontar Kobayashi com a rectificació de la seva vocació, sense saber encara que el que li depara el destí és dedicar-se a la cerimònia de l'adéu definitiu, com és la de l'amortallador.

L'amortallament, com la interpretació musical, és un art manual, i també,, com aquesta, exigeix un talent més enllà de la mera habilitat pràctica. El violoncel és un instrument de fusta amb quatre cordes que es fan sonar mitjançant el fregament d'un arc sobre elles, però, per la peculiaritat física de la seva mida i de la seva forma, que s'assembla al perfil ondulant del cos femení, exigeix al seu intèrpret tocar-lo com si l'acollís sobre si amb una abraçada. El cos d'un difunt a qui cal amortallar es manipula com un instrument, i, encara que es troba en una relació perpendicular amb el seu eventual intèrpret, és imprescindible que aquest l'abraci també de mil maneres. El refinat ritu funerari japonès, anomenat otsuya, és majoritàriament el budista de la cremació, que comporta un complex procés, en què el rentat del cadàver (yukan) i el seu revestiment blanc (kyôkatabira), els passos més rellevants de l'amortallament, es realitzen davant els parents, la qual cosa sobrecarrega l'acte d'una especial intensitat emocional, com ocorre amb qualsevol concert musical públic.

Però el públic que assisteix a les exèquies fúnebres d'una persona estimada no és el mateix que el clan de consumidors anònims que han pagat una entrada per gaudir d'un espectacle artístic, per la qual cosa, en el primer cas, l'amortallador ha d'escrutar, entre els parents, la, sovint, controvertida imatge emocional que porten del mort, amb la qual cosa la seva interpretació del difunt no és simplement la d'acolorir un retrat inert, sinó caçar al vol les impressions causades per allò que està fent i orientar-se a partir d'elles. Es tracta, en fi, d'una feina, en què la intuïció i la sensibilitat de l'autor, així com la seva capacitat d'empatitzar amb el torrent sentimental que l’envolta, resulten crucials. El refinat i subtil ritu de l'amortallament japonès, tal com se'ns mostra en la intensa i bonica pel·lícula Despedidas (2008), de Yokiro Takita, té alguna cosa de performance, de pintura, de música, de ballet, de restauració..., tot, a més, com es diu ara, "interactiu", per la qual cosa, en cert moment de la visió del film, el seu melodramatisme gens patètic i, encara que sembli mentida, molt poc macabre, em va fer pensar en Seis personajes a la búsqueda de un autor (1921), de Luigi Pirandello, perquè, en el fons, tots els mortals, mentre vivim, cerquem algú que veritablement ens comprengui, i que no es presenta fins que estem morts, i aquest ha de treballar amb els reflexos que deixem en els altres, per fer amb ells, esperem, una obra d'art.

Francisco Calvo Serraller, El País


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com