SINOPSI

La nit, les drogues, l’alcohol, el sexe, la recerca gairebé desesperada d’un últim bar que encara resti obert on poder allargar la vetllada... Tres amics es retroben i es veuen immersos en una espiral d’excés, en la persecució impossible d’una joventut que irremeiablement s’escapa, tot mirant de trobar l’antídot per a les seves angúnies, pors i frustracions.

CRÍTICA

Quan s’està a prop dels quaranta i es tendeix a fugir de la maduresa per instal·lar-se en els comportaments adolescents, potser ha arribat l'hora de reflexionar sobre cap on es vol dirigir l'existència. Però, què és la maduresa? Relaxació, raonament i calma? O monotonia, hipoteca i assegurança de vida? I què és la joventut? Emoció, sorpresa i absència de prejudicis? O descontrol, impostura i remordiment matinal? Alberto Rodríguez es fa aquestes preguntes en el seu notable quart llargmetratge, After, un viatge al fons de la nit, de la ment, del cor, protagonitzat per tres amics a prop dels quaranta: el pare de família ofegat per les regles, impol·lut per fora i buit per dins; el triomfador professional abocat al fracàs amb un mateix, i la dona guapa, manipuladora i altiva quan està acompanyada, sobretot d'homes, encara que incapaç de governar-se ella mateixa.

Som davant la història d'una gresca. Però hi ha tres punts de vista, exposats de forma consecutiva. I, per tant, tres visions, de vegades oposades. El fil conductor, la potentíssima imatge de cadascun d'ells, cecs de whisky i drogues, ballant per damunt del món, és la viva imatge de la falsedat. After, comandada per tres magnífiques interpretacions, és una col·lecció de símbols de gran efectivitat, de vegades massa marcats (la síndrome de Peter Pan, amb Guillermo Toledo cridant "Avui és mai més!"). Això sí, Rodríguez no pontifica. La pel·lícula és una xutada fins al seu desolador pla final.

J.O., El País