MALDITOS BASTARDOS


Títol original_Inglourious Basterds Direcció i guió_Quentin Tarantino Països_EUA i Alemanya Any_2009 Durada_153 min Gènere_Acció, bèl·lic Intèrprets_Brad Pitt (tinent Aldo Raine), Diane Kruger (Bridget von Hammersmark), Mélanie Laurent (Shosanna Dreyfus), Christoph Waltz  Producció_Lawrence Bender Fotografia_Bob Richardson Disseny de producció_David Wasco Vestuari_Anna B. Sheppard Estrena als EUA_21 d’agost de 2009 Estreno a Espanya_18 de setembre de 2009

Edat_ +13 anys
SINOPSI

Un grup de soldats jueus decidits a respondre a l’Alemanya nazi amb les mateixes dosis de brutalitat i violència que pateixen els seus correligionaris; una actriu interpretant el paper d’espia al servei dels aliats; una dona que espera sota la marquesina d’un cinema l’ocasió de paladejar una venjança llargament esperada. La Segona Guerra Mundial a través dels ulls inquiets i histriònics de Quentin Tarantino...

CRÍTICA

REVISIONISME POP

Un any després que Doce del patíbulo (1967) de Robert Aldrich demostrés que es podia perdre el respecte a la Segona Guerra Mundial, l'italià Armando Crispino col·locava, amb Commandos (1968), la primera pedra d'un subgènere que els japonesos batejarien com Macaroni Combat. El cinema nord-americà va seguir explotant les possibilitats lúdiques de la contesa en títols com El desafío de las águilas (1968) i Los violentos de Kelly (1970), però mai no va arribar a assolir el dionisíac desvergonyiment del subgènere italià: solucions visuals i narratives adaptades del coetani spaghetti western, desconcertants notes d'humor mediterrani i una sensacionalista retòrica de la violència marcaven la diferència. Arribaria el dia en què a qualsevol pel·lícula sobre aquest període se li exigiria la seva corresponent càrrega de responsabilitat: el que es va guanyar en correcció (política, entre altres coses) es va perdre en plaer (culpable, com gairebé sempre).

El Macaroni Combat va tenir el seu títol d'or en En aquel maldito tren blindado (1978) d'Enzo G. Castellari, rebatejat per a la seva distribució americana com The Inglorious Bastards. Els deliberats errors ortogràfics que ha introduït Tarantino en el títol original dels seus Malditos bastardos aporten una clau per entendre la seva proposta, que no és exactament una posada al dia del Macaroni Combat, ni un remake (ni tan sols una lectura) del clàssic (posin les cursives que la seva ortodòxia cinèfila consideri oportunes) de Castellari: una invitació a aparcar la correcció (històrica, ortogràfica, formal) per rescatar, restaurar i reivindicar aquest plaer que el director fa temps que considera principi rector de l'experiència cinematogràfica. Els seus Inglourious Basterds són, doncs, una interiorització dels Inglorious Bastards de Castellari, entesos com a metonímia d'aquest delit que pot proporcionar el mitjà quan un cineasta exerceix a fons la seva llibertat creativa, amb el seu propi plaer i el del respectable com a metes prioritàries.

Totes les línies narratives de Malditos bastardos conflueixen en una climàtica estrena cinematogràfica organitzada per la cúpula nazi. De manera semblant, en l'últim treball de Tarantino semblen desembocar tots els Tarantinos possibles: l'exquisit orfebre del diàleg digressiu i el remesclador d'una memòria cinèfila antijeràrquica. No és una pel·lícula sobre la Segona Guerra Mundial, sinó una doble declaració d'amor al llenguatge com a instrument d'ocultació, assetjament i supervivència, i al cinema com a eina de revelació, afirmació i catarsi. En la particular visió del món de Tarantino, el verb és màscara i la imatge, identitat; encara que, en una modulació aparentment paradoxal, els seus diàlegs recorren amb el foc de l'originalitat un univers visual de segona mà.

Malditos bastardos, primera pel·lícula de la història que presenta a un crític de cinema com a figura heroica, no és precisament una lliçó d'equilibri narratiu: la seva glòria està en l'excés, en el fet d’aconseguir que brilli tant un actor en estat de gràcia (Christoph Waltz) com una estrella en registre divertit (Brad Pitt), a barrejar diàlegs perfectes i recursos visuals deliberadament estridents i, per descomptat, a atrevir-se a proposar una realitat alternativa on el cinema és una arma carregada de futur... per reescriure el passat.

Carlos Boyero, El País

    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com