SINOPSI

Benjamín Espósito ha treballat tota la vida com a treballador en un jutjat penal. Ara acaba de jubilar-se, i per ocupar les seves hores lliures decideix escriure una novel·la. No es proposa imaginar una història inventada. No la necessita. Disposa, en el seu propi passat com a funcionari judicial, d'una història real commovedora i tràgica de la què ha estat testimoni privilegiat. Transcorre l'any 1974, i al seu jutjat se li encomana la investigació sobre la violació i l'assassinat d'una dona. Espósito assisteix a l'escena del crim, és testimoni de l'ultratge i la violència soferta per aquesta noia. Coneix Ricardo Morales, qui s'havia casat amb ella poc temps abans i l'adora amb tota la seva ànima. Espósito intentarà ajudar-lo a trobar al culpable.

labutaca.net

CRÍTICA

Les últimes pel·lícules de Juan José Campanella havien encès totes les alarmes: després del megaèxit de El hijo de la novia, els seus films posteriors semblaven instal·lats en la fórmula, en la cerca cada vegada menys subtil de la llàgrima i la complicitat d'un espectador que, per aquesta raó, […] acabava inevitablement distanciat. Hom començava a témer que, de manera definitiva, Campanella hagués perdut en algun lloc el seu talent, quan s'estrena El secreto de sus ojos (oblit molt injust a Sant Sebastià) i ens alegrem de retrobar-nos davant un cineasta ferm, capaç d'aixecar una obra que ens arriba molt endins, que sense abdicar de l'alè clàssic que recorre la filmografia del seu autor, aconsegueix en aquest cas els seus objectius. I quan Campanella aconsegueix això, aconsegueix molt.

Semblaria que El secreto de sus ojos suposa un gir radical pel que fa a les obres anteriors del seu director, però en realitat hi ha més similituds del què pugui semblar. Abandona la comèdia romàntica amb tocs dramàtics, és veritat, per deixar-se portar més per una història plena d'arestes […]. Amb un peu a l'Argentina dels anys de plom (però només amb les referències justes per situar-nos en una època en què la inestabilitat política obriria les portes a l'arribada de la dictadura) i un altre en els nostres dies, Campanella va teixint un complex entramat de culpes, remordiments, ànsies callades i silencis.

Perquè potser aquí radiqui una de les raons que eleven El secreto de sus ojos: Juan José Campanella és un fantàstic dialoguista, això ningú ho dubta, però en els seus últims films això havia derivat en una excessiva logorrea dels seus personatges, en una acumulació de frases nascudes amb vocació de perdurar que, tanmateix, acabaven sent carregoses. Aquí, al contrari, tan importants com els diàlegs (superb) són els silencis, les mirades, allò no expressat… I això només pot ser possible quan es compta amb actors tan formidables com Ricardo Darín, Soledad Villamil i un antològic Guillermo Francella. En ells, el pas del temps resulta creïble sense aparatosos maquillatges i postissos (encara que en el cas d'algun que altre personatge, no es podria dir el mateix), que fan de cada nova escena un regal, que les seves paraules siguin literalment begudes per l'espectador.

Si a això afegim alguna seqüència d'un atreviment tècnic al què estem poc acostumats en el nostre cinema (la de l'estadi), ens trobem amb una obra molt gran, de les destinades a perdurar, aquesta sí, en el record. Allunyat de qualsevol experimentalisme, plegant-se a les normes més consagrades pel segle i escaig de cinema de sentiments, Campanella aconsegueix una pel·lícula amb un simbolisme i metàfora que, encara que presents, no es tradueixen en una transcendència embafadora. Cinema per gaudir, per deixar-se absorbir durant dues hores, especialment recomanat per a tots els que fugen en el sentit contrari d'on s'exhibeixi una pel·lícula de parla hispana. No importa l'accent ni la seva procedència: només tenir la sort de gaudir, sense el tamís de la traducció, de les interpretacions d'aquest gloriós trio, seria raó suficient per a una llarga estada de la pel·lícula en la cartellera. Però, afortunadament, no és l'única. Benvingut novament, Juan José.

Miguel A. Delgado_labutaca.net