GORDOS

Gordos

Direcció i guió_Daniel Sánchez Arévalo País_Espanya Any_2009 Durada_120 min Gènere_Comèdia dramàtica Intèrprets_Antonio de la Torre (Enrique), Roberto Enríquez (Abel), Verónica Sánchez (Paula), Raúl Arévalo (Alex) Producció_José Antonio Félez i Antón Reixa Música_Pascal Gaigne Fotografia_Juan Carlos Gómez Vestuari_Tatiana Hernández Estrena a Espanya_ 11 de setembre de 2009

Edat_ +13 anys
SINOPSI

Les vivències de cinc persones que formen part d’un grup de teràpia on  van no per aprimar-se, sinó per esbrinar quines són les causes que els porten a tenir sobrepès serveixen al director Daniel Sánchez Arévalo (Azuloscurocasinegro) per aprofundir en l’angoixa quotidiana que ens assetja. A tots, no només a la gent grassa.

CRÍTICA

Quan fa tres anys Daniel Sánchez Arévalo va debutar en el món dels llargmetratges amb Azuloscurocasinegro, molts van descobrir la figura d'un autor que posseïa una gran capacitat per conjuminar el que és tràgic i el que és còmic, per crear ambients recognoscibles, per treure punta als traumes amb una estranya barreja de delicadesa i crueltat. D’altres, entre ells aquest cronista, que ja coneixia les seves aptituds pel seu excel·lent curt Gol, Exprés, Profilaxi i Física II, va quedar una mica decebut perquè en el seu llarg relluïen totes aquestes virtuts, però també es colava una alarmant falta de control en certes seqüències que, caminant pel filferro del que és temerari, queien en el ridícul (la cantautora de la festa, la trobada del pare i el fill al massatgista...), així com certes trames que, per manca de qualitat o de desenvolupament, hauria estat millor tallar completes, ja fós en fase de guió o de muntatge (la de l'homosexualitat del pare del personatge de Raúl Arévalo). Per desgràcia, la situació torna a repetir-se a Gordos, pel·lícula coral sobre les depressions físiques i mentals de l'existència.

El nou treball de Sánchez Arévalo té com a claríssima font d'inspiració formal i estructural la immensa Magnolia: en la posada en escena, en el muntatge, en el concepte coral, en l'ús de la música, en la presència d'un guru de la telebotiga que guia la història. Apuntar tan alt no és, en principi, ni bo ni dolent, però el cert és que al costat de preciosos detalls de direcció també es cola alguna pipa amarga, com aquests acolorits bancs i paraigües simètrics d’anunci de compreses. A Gordos hi ha una incontinència narrativa que porta el seu autor a narrar amb complexitat, força, gràcia i desfici diverses històries (la del matrimoni de Roberto Enríquez i Verònica Sánchez, la de l'executiva amb el xicot a distància), mentre en unes altres cau en el tòpic banal (l'adolescent que fastigueja la seva germana grassa) o, fins i tot, en el grotesc, com la de l'amant del protagonista, un Antonio de la Torre immens en el seu sacrifici físic, però que potser arrisca massa en un paper de composició allunyat de la naturalitat. Encara que, entre tanta irregularitat, potser el més greu és que ens trobem  davant una pel·lícula de tesi en què aquesta ("Tots portem un gras dins") queda tan desdibuixada i peregrina que només s’arriba a endevinar gràcies a la seva inclusió en el cartell promocional.

Javier Ocaña, El País

    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com