CRÍTICA
El cinema de ciència-ficció com a metàfora política, al·legoria social, espai per barrejar fantasia i realisme o aspra faula al voltant de la condició humana. Tot això, i potser encara més, és
District 9, el primer llarg del sud-africà Neill Blomkamp. Una cinta de ciència-ficció que, pel seu esperit, ens remet a aquell cinema nord-americà dels anys cinquanta on espectacle i discurs demostraven que allò que anomenem “vida real” és només un petit solc que travessa tímidament una àrea d’experiència humana molt més ampla i misteriosa.
District 9 ens explica, amb estil de fals documental, l’arribada a la terra fa vint anys d’una enigmàtica nau extraterrestre a Johannesburg, ocupada per milers d’aliens amb aspecte d’insecte/crustaci –per això, els humans els denominen despectivament “gambes”…–, desnodrits i amuntegats en les fosques entranyes del gegantí giny. Convertits en ‘refugiats’, la situació degenera ràpidament: al xoc cultural entre extraterrestres i humans –els visitants, que no observen precisament les normes de convivència bàsica humanes, són segregats, perseguits, humiliats i, finalment, tancats en un fastigós gueto anomenat Districte 9–, cal afegir les tèrboles maquinacions d’una empresa multinacional anomenada MNU, custòdia de les ‘gambes’, que busca apropiar-se les seves sofisticades armes, les quals només reaccionen amb el contacte de l’ADN alienígena. Tot canviarà, però, quan un mediocre tècnic de l’MNU, Wikus van de Merwe (Sharlto Copley) comenci a mutar, a transformar-se en extraterrestre després de veure’s exposat a una estranya substància.
Xenofòbia cap als immigrants
District 9 parla de l’apartheid racial i social, de la xenofòbia cap als immigrants, de la mísera no-existència de milers de refugiats per les guerres i els desastres naturals arreu del món. Molt encertadament, els nostres prejudicis, les nostres pors més foques i abissals cap a l’Altre, són visualitzades en aquesta mena d’escarabats gegantins, no gaire espavilats i amants de les deixalles. Governs corruptes, captius de grans corporacions com l’MNU, el poder de la indústria armamentística i biotecnològica, la impotència de la societat civil per controlar el seu destí, són assumptes tractats amb contundència per Blomkamp, amb una narració àgil i poderosa en què la versemblança d’ambients i situacions actua sobre l’espectador a un nivell profund, on les explicacions, fins a cert punt, no valen. Llàstima que l’excel·lent plantejament de
District 9 naufraga cap a l’últim terç de la pel·lícula, cedint a les temptacions de l’espectacularitat fàcil que proporciona la violència i uns brillants efectes especials. Tot plegat, oblidant-se del drama viscut per Wikus Van De Merwe, un ésser patètic i mestís que, com el Seth Brudle de
La mosca (David Cronenberg 1986), es converteix en un alienígena que va somniar ser un home.
Antonio José Navarro,
Time Out