SINOPSI

Què hi ha darrere l'esquizofrènia i altres malalties mentals? Què és el que veritablement hi ha, més enllà dels tabús que, com a societat, envolten aquestes dolences? Cedint la paraula als pacients, els familiars i els professionals mèdics que conviuen diàriament amb la malaltia, Abel García Roure va donant forma a un documental colpidor.

CRÍTICA

El jove cineasta Abel García Roure ha freqüentat durant gairebé tres anys l'hospital psiquiàtric Parc Taulí de Sabadell amb l'objectiu d'oferir un retrat proper dels malalts d'esquizofrènia. El resultat és el documental Una cierta verdad –el seu debut com a director–, en el qual els protagonistes són alguns pacients i professionals del centre. Portes endins, la pel·lícula mostra el tractament mèdic i l'acompanyament humà de la soledat en què cauen aquestes persones, a les quals la malaltia els capgira radicalment la seva percepció del món.[...]

No hi ha veu narradora, tampoc testimonis de familiars ni amics. Abel García Roure s'endinsa en el psiquiàtric i enregistra el que hi passa: les visites als malalts, les reunions dels metges, el seguiment de cada cas. «El documental no té vocació sociològica, sinó que l'objectiu era mostrar la intimitat i la soledat del malalt», explica el director. Altres films que han abordat el tema, com ara San Clemente i Urgences, de Raymond Depardon, ho han fet des d'una perspectiva més externa, opina.

Abel García Roure és un jove cineasta que debuta en un llargmetratge després d'haver treballat com a ajudant de direcció en films com ara En construcción (José Luis Guerín, 2001), El cielo gira (Mercedes Álvarez, 2004) i La leyenda del tiempo (Isaki Lacuesta, 2006). Viu a Sant Boi de Llobregat i des de molt jove està interessat en la psiquiatria. Coneixia el doctor Josep Moya i li va obrir les portes de l'hospital Parc Taulí de Sabadell, que va posar totes les facilitats per al rodatge. No hi ha ni un gram de ficció. La càmera enregistra i el muntatge enllaça fragments d'històries en què coincideixen diversos personatges. Javier, un dels malalts, és el que té més protagonisme. A través del seu cas transcorre la narració, entre l'hospital i el seguiment assistencial al seu domicili que fa un dels psicòlegs del centre. Són les seves converses, sobretot, les que van aproximant l'espectador a entendre la crueltat de la malaltia; això sí, amb punts fins i tot divertits, però, a la fi, un retrat colpidor. «Per a l'espectador és un itinerari emocional. Volíem una mirada oberta, no per a especialistes, i transmetre l'experiència dura de dolor i incomoditat de la malaltia, amb un espai petit per a l'humor, però mostrant el gran patiment físic i mental dels malalts», explica García Roure.

La proposta és coral. Pacients i professionals aporten diferents mirades sobre la malaltia. Diferents generacions, diferents sexes, diferents situacions socials i diferents patologies, «perquè hi ha diferents esquizofrènies». Des d'un jove adolescent que té por del carrer i de la gent, que ha de ser reduït per diversos infermers per poder-lo medicar; fins a una dona convençuda que està embruixada. El director busca que l'espectador es capbussi en la malaltia i descobreixi aquesta «certa veritat» que viuen els malalts. «Et pot passar a tu, és una condemna, de sobte ja no saps qui ets, tens sensacions estranyes, sents veus... Viure-ho és terrible. Tot i així, hi ha malalts que intenten disfrutar la vida i això, per mi, ha estat un ensenyament molt gran, un contrast amb les petites mesquineses de la vida quotidiana», reflexiona García Roure.

Una cierta verdad [...]porta per subtítol La mente es un laberinto. La pel·lícula està rodada en català i castellà segons el que parla cada personatge. Fora de Catalunya es passarà una versió que subtitula els fragments en català. La producció ha anat a càrrec d'Evohé Films, Notro Films i TVC.

Raül Maigi, El Punt