SINOPSI

Era jove, audaç i atractiu i, als ulls de milions de nord-americans que durant els anys de la Gran Depressió patien a diari la mossegada de la pobresa, aquell temerari atracador de bancs va esdevenir un veritable heroi. Als ulls del govern dels Estats Units, però, Dillinger només era l’enemic públic número u.

CRÍTICA

El cinema negre és, per a Michael Mann, molt més que el marc cultural on prenen força, consistència, les seves millors pel·lícules. Mann s’ha convertit en un renovador del gènere, ja que a cada nou títol ens proposa noves variants sobre les necessitats bàsiques del thriller: l’abismal presència del crim en qualsevol de les seves formes; un no menys abismal entramat psicològic que expliqui el delicte i el seu rerefons humà –els actes acostumen a ser, en aquest gènere, més eloqüents que les paraules–; i, per suposat, un estil visual que potenciï elements negres com la paranoia, el nihilisme o una idea tràgica del destí. Per això, Hunter (1986) era un inquietant retrat, fred i amarg, d’una figura tan estereotipada com el psicòpata; Heat (1995) enfrontava policies i lladres equiparant professionalitat i problemes personals, i Collateral (2004) examinava la mentalitat de l’assassí a sou a través de la seva “feina”... Llavors, quin sentit té avui dia fer una pel·lícula com Enemigos públicos, una mirada retro sobre l’atracador de bancs John Dillinger (1903-1934)?

Michael Mann és plenament conscient que els gàngsters i els outlaw que operaven durant l’època de la Llei Seca (1920-1933) i la Gran Depressió (1929-1940) van ser considerats com una plaga pel govern, que va desenvolupar lleis i cossos policials (FBI) per combatre’ls, fins i tot amb mètodes poc ortodoxes. Ara, però, ocupen un lloc privilegiat dins la peculiar mitologia USA al voltant del que ells anomenen crime & punishment gràcies, precisament, al cinema i la novel·la negra.

En conseqüència, Enemigos públicos cerca una nova aproximació al mite de Dillinger –protagonista d’un parell de films de culte, el primer de 1945 dirigit per Max Nosseck i el segon, obra de John Milius, estrenat el 1973– sense caure en la satanització de la seva figura, presentant-lo com un criminal cruel i sense escrúpols, ni en el retrat romàntic de l’antiheroi. Mann intenta ser al mateix temps concret i testimonial, poètic i artístic, des d’una altra òptica. Per exemple, el rodatge en vídeo d’alta definició (Sony F-23) modifica la llum, les textures de la imatge, donant un to hiperrealista a la posada en escena, als moviments de càmera, que rebutja les clàssiques nocions de bellesa i versemblança, creant-ne unes altres. A més, Johnny Depp dóna vida a un Dillinger que es debat entre el glamur del cinema –el famós atracador era un cinèfil consumat: no és casual que morís tirotejat davant d’una sala de projecció, després de veure una pel·lícula de gàngsters…–, palpable en la seva manera de lligar, de parlar, de vestir-se, i el càlcul i disciplina gairebé militar amb què porta els seus ‘negocis’. Elements més que suficients per convertir Enemigos públicos en una de les millors cintes de la temporada.

Antonio José Navarro - Time Out