CRÍTICA
La joventut s’enfronta contra l’edat, la ciutat contra el camp, els negres contra els blancs, el mascle contra la femella, el cor contra l’intel·lecte i l’animal contra l’humà, per retratar un món on imperen les lluites pel poder i la violència reprimida, en aquesta al·legòrica adaptació d’una novel·la summament al·legòrica del premi Nobel J. M. Coetzee –aclamada a tot el món i premiada el 1999 amb el Booker Prize–. En totes dues, assistim al captivador procés simètric de redefinició d’identitat i creences que experimenten un home, malsanament procliu a l’autodestrucció, i un país, Sud-àfrica, en què el domini blanc ha arribat al final i ara els negres necessiten airejar la seva ira, la seva frustració i potser la seva set de venjança. En totes dues, també, es detecta certa fascinació simbòlica amb els gossos i amb el que posseir-los i sacrificar-los diu sobre una societat que es comporta de forma fera, bestial.Gràcies a la subtilesa i la complexitat de les quals el director Steve Jacobs i la guionista Anna Maria Monticelli –ja van treballar junts a
La spagnola (2001)– doten aquesta doble transformació, no hi ha una progressió senzilla cap a la redempció per a Lurie (John Malkovich) o per al territori, sinó un procés ranquejant i dolorós de revisió i reajustament, pel qual la brutalitat ha de ser tolerada com a inevitable i la humanitat ha de sacrificar-se en benefici de la coexistència. Aquesta és la base per a un futur millor, i és per deixar una porta oberta a l’esperança que, en última instància, el clímax psicològic de
Desgracia no provoca sentiments tangibles de ràbia o dolor tot i la seva tremenda crueltat, però sí una intensa sensació de malestar.
Nando Salvà – El Periódico