PONYO EN EL ACANTILADO


Títol original_Gake no ue no Ponyo Direcció i guió_Hayao Miyazaki País_Japó Any_ 2008 Duració_100 min Gènere_Animació, aventures Actors_les veus de Yuria Nara, Hiroki Doi, Jôji Tokoro, Tomoko Yamaguchi Producció_Toshio Suzuki Música_Joe Hisaishi Fotografia_Atsushi Okui Muntatge_Takeshi Seyama Direcció artística_Noboru Yoshida Estrena a Espanya_24/04/2009

Edat_TP

SINOPSI

Sosuke és un nen de cinc anys que ha viscut sempre a prop del mar. Un dia troba Ponyo, un peix de colors que té problemes, i el rescata. Entre ells dos neix aviat una complicitat especial. Però el pare del peix li reclama que torni mar endins. Ponyo demana llavors de convertir-se en un ésser humà per poder viure prop del seu nou amic. Ponyo en el acantilado és un film japonès d'animació carregat de fantasia, inspirat en les llegendes de les sirenes.
CRÍTICA

No sabem què farà Tim Burton amb Alícia al país de les meravelles, però si hi ha algú que pugui mirar directament els ulls de Lewis Carroll és Hayao Miyazaki. Sembla un refractari, però és més aviat un visionari: és, almenys, dels pocs artistes que no han tingut por d’instal·lar-se a l’altre costat del mirall, aquell costat habitat per criatures fantàstiques que coneixem amb el nom de somni. A l’oscaritzada El viaje de Chihiro (2001), el viatge d’un tren esllavissant-se sobre l’aigua, un òmnibus de misteri reflectit en les aigües de la nit, era suficient per aturar la festa de monstres i espectres que la Chihiro havia patit més que no n’havia gaudit. Perquè a les pel·lícules de Miyazaki hi ha felicitat, la felicitat acaronada per l’excés d’imaginació, però també hi ha patiment. Patiment obscur i sinistre que Miyazaki ha reduït a la mínima expressió a Ponyo en el acantilado.

Un peix amb cara de nadó

La dualitat de les criatures de Miyazaki, sempre en permanent mutació, roman intacta a Ponyo en el acantilado: després de tot, la seva heroïna és un peix amb cara de nadó que vol convertir-se en ésser humà, i que ho aconsegueix gràcies a la gota de sang d’un nen de cinc anys. Trobem també aquesta dualitat en els escenaris: la terra i el mar, el que hi ha a sobre i a sota de les coses, fa que el relat emprengui un viatge vertical de doble direcció. En definitiva, la pel·lícula, inspirada en el conte La sireneta de Hans Christian Andersen, és una preciosa miniatura. Sembla que Miyazaki hagi volgut polir els excessos de les esgotadores La princesa Mononoke (1997) i El castillo ambulante (2004), aprimant el relat a l’essència d’una faula infantil que és, al mateix temps, una reivindicació de l’animació tradicional en temps feroçment digitals. Hi ha, doncs, en el disseny de personatges, en el treball cromàtic i en la simplicitat de l’esquelet narratiu, una bellesa primitiva, sense excipients ni colorants, que demostra el grau de maduresa en què es troba Hayao Miyazaki als 68 anys. Perquè tornar als orígens no és només recuperar el món màgic de la infància: és, sobretot, mirar el passat per projectar-se al futur, ser nen en un cos d’adult que sap que envellirà.

Poètica perfeccionada

Ponyo en el acantilado obeeix també a la radical poètica que el director d’El meu veí Totoro (1988) i Porco rosso (1992) ha anat perfeccionant durant una obra sense màcula. La dinàmica persecució de Ponyo i les onades del mar, la carrera del cotxe de la mare de Sosuke, el poble enfonsat en les aigües després de la tempesta, les meduses que transporten Ponyo des de les profunditats...

Amb una naturalitat commovedora, Miyazaki ens obliga a rejovenir per gaudir de la mirada ingènua de Ponyo, ens posa a l’altura dels seus ulls com si descobríssim el món per primera vegada. És la innocència que transpira un dibuix lliure, que prescindeix de l’edat adulta, massa atrafegada o massa autoritària per entendre que, en el fons, l’univers no és més que una sala de jocs o un paradís fantàstic, un lloc on ens agradaria viure per sempre.

Sergi Sánchez, Time Out

    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com