RADIO
ENCUBIERTA
 |
|
SINOPSI
A mitjan anys 60, 25 milions de britànics feien girar diàriament
la roda del dial dels seus aparells de ràdio a la recerca d’alguna
de les nombroses emissores pirates que programaven la música que la BBC
no volia que escoltessin els joves: el rock. De totes elles, la més famosa
era, sens dubte, Radio Caroline, que emetia des d’un atrotinat vaixell
mentre solcava les fredes aigües del mar del Nord...
Richard Curtis s’inspira en la història d’aquesta mítica
emissora i ens convida a navegar a bord d’una embogida nau tot seguint
el ritme de la millor música de la dècada prodigiosa.
|
CRÍTICA
El que més importa és la música. Això,
i el treball de Philip Seymour Hoffman, una mica recarregat, és
el més destacat d’aquesta pel·lícula sobre
una emissora pirata de ràdio que, en la segona meitat de la
dècada dels 60 emetia des d’un vaixell en alta mar un
programa amb la música rock que no es podia escoltar a la
Gran Bretanya. Radio encubierta té bastantes dosis
de nostàlgia –per exemple, en els crèdits finals
elaborats amb portades de discos importants o oblidats–, però hi
impera sobretot un particular sentit de l’humor que funciona
sobretot per acumulació. Això no sorprèn, en
tot cas, sent el màxim responsable del film Richard Curtis,
guionista televisiu i cinematogràfic (Bean, Bridget Jones,
Quatre bodes i un funeral, Notting Hill, Love actually) disposat
a provar tots els tons de la comèdia: romàntica, dramàtica,
hollywoodiana o paròdica.
En aquest cas Curtis opta pel sentit coral del relat: Radio encubierta és
la crònica més o menys distesa d’un any en la vida d’aquests
pirates rockers que propaguen la bona nova musical des de les fredes aigües
del mar del Nord. El relat parla de la seva feina, és clar, però també de
la seva vida privada i dels enfrontaments i les incompatibilitats que poden establir-se
entre els peculiars discjòqueis. Però Curtis, que és més
tou que dur, més tendre que corrosiu, més amable que crític,
posa sempre com a bandera l’amor que els personatges senten per la música,
amor enfrontat a l’obsessió gairebé patològica del
ministre que vol desmantellar l’emissora pirata a qualsevol preu: Kenneth
Branagh, en la seva composició d’aquest personatge, sembla que hagi
sortit de la caça de bruixes macarthista.
Q. C., El Periódico
|
|