SINOPSI

A mitjan anys 60, 25 milions de britànics feien girar diàriament la roda del dial dels seus aparells de ràdio a la recerca d’alguna de les nombroses emissores pirates que programaven la música que la BBC no volia que escoltessin els joves: el rock. De totes elles, la més famosa era, sens dubte, Radio Caroline, que emetia des d’un atrotinat vaixell mentre solcava les fredes aigües del mar del Nord... Richard Curtis s’inspira en la història d’aquesta mítica emissora i ens convida a navegar a bord d’una embogida nau tot seguint el ritme de la millor música de la dècada prodigiosa.

CRÍTICA

El que més importa és la música. Això, i el treball de Philip Seymour Hoffman, una mica recarregat, és el més destacat d’aquesta pel·lícula sobre una emissora pirata de ràdio que, en la segona meitat de la dècada dels 60 emetia des d’un vaixell en alta mar un programa amb la música rock que no es podia escoltar a la Gran Bretanya. Radio encubierta té bastantes dosis de nostàlgia –per exemple, en els crèdits finals elaborats amb portades de discos importants o oblidats–, però hi impera sobretot un particular sentit de l’humor que funciona sobretot per acumulació. Això no sorprèn, en tot cas, sent el màxim responsable del film Richard Curtis, guionista televisiu i cinematogràfic (Bean, Bridget Jones, Quatre bodes i un funeral, Notting Hill, Love actually) disposat a provar tots els tons de la comèdia: romàntica, dramàtica, hollywoodiana o paròdica.

En aquest cas Curtis opta pel sentit coral del relat: Radio encubierta és la crònica més o menys distesa d’un any en la vida d’aquests pirates rockers que propaguen la bona nova musical des de les fredes aigües del mar del Nord. El relat parla de la seva feina, és clar, però també de la seva vida privada i dels enfrontaments i les incompatibilitats que poden establir-se entre els peculiars discjòqueis. Però Curtis, que és més tou que dur, més tendre que corrosiu, més amable que crític, posa sempre com a bandera l’amor que els personatges senten per la música, amor enfrontat a l’obsessió gairebé patològica del ministre que vol desmantellar l’emissora pirata a qualsevol preu: Kenneth Branagh, en la seva composició d’aquest personatge, sembla que hagi sortit de la caça de bruixes macarthista.

Q. C., El Periódico