SINOPSI

Nascuda el 1883, Gabrielle Chanel és una jove de família modesta que, a poc a poc, va convertint-se en una dissenyadora de moda excepcional gràcies a la seva forta personalitat que està per sobre de la seva falta d'estudis i altres adversitats. Una vegada convertida en Coco Chanel, se l'associa amb la idea d'èxit i llibertat en un món dominat pels homes. Marcada per dos homes: Balsan, que es convertirà en el seu Pigmalió, i Boy Capel, el seu primer gran amor, arriba Coco Chanel, una dona històrica.

CRÍTICA

Gabrielle Chanel, coneguda en la intimitat i internacionalment com a Coco Chanel, ja ha passat a la història per ser una de les més grans celebritats del món de la moda del segle XX. La seva visió austera i masculina del que havia de ser un una dona elegant, va trencar tots els esquemes en un món ple de plomes i formes pomposes. Però potser l’empenta que més va afavorir que el nom de Chanel es fes mundialment conegut va venir de part del món del cinema, i gràcies a aquella fragància encara vigent que Coco va dissenyar l’any 1921, el pijama preferit de Marilyn Monroe: unes gotes de CHANEL NÚM. 5.

Una vegada més, el cinema fa que el nom de Coco Chanel torni a la palestra gràcies a una adaptació de les desenes de biografies editades sobre la dissenyadora. Aquesta producció francesa, a càrrec de la directora Anne Fontaine, explica com va ser la vida de Coco des que fou ingressada junt amb la seva germana en un orfenat, passant per la seva relació amb el dos homes de qui Coco es va fer servir per fer-se un lloc dins la cúpula social de l’època, coneixent aquelles persones que començarien comprant-li barrets per acabar interessant-se pel conjunt Chanel complet.

L’eterna Amelie, Audrey Tautou, és l’encarregada de donar vida a Chanel en una interpretació tan correcta com lineal, en la qual només els bisos amb els dos homes del film aporten un què a una trama eminentment emocional que no interessa. Perquè el curiós triangle que formen Cocó, Étienne Balsan (la seva relació més interessada) i l’amic d’Étienne, Arthur 'Boy' Capel (la seva relació més passional), sí que resulta estimulant però no tant com per centrar-hi tota la trama del film.

Val a dir que el treball de Benoît Poelvoorde canviant de registre, fent d’un Étienne lliberal ple de matisos, és bo del tot. Com també ho és Alessandro Nivola (l’Arthur ‘Boy’ Capel) amb un dels bigotis més ben plantats de la història recent del cinema.

Amb tot, ni el seu trio protagonista ni la correcta factura (fotografia, direcció artística, vestuari...) de Coco, de la rebeldía a la leyenda de Chanel eviten que l’experiència de veure-la resulti avorrida en excés. I el pitjor de tot és que un es queda amb la impressió que el film acaba on realment hauria de començar.

Per Iker Zarallo Peretó