SINOPSI

Un professor anglès i les seves dues filles arriben a la ciutat italiana de Gènova amb la intenció de superar el dolor de la recent tragèdia que per a ells ha estat la mort de qui fou mare i esposa. Els carrerons ombrívols de Gènova seran l’escenari on tots ells hauran d’enfrontar-se a les pors d’una nova vida i als fantasmes del passat.

CRÍTICA

No sempre l’encerta, és humà, però Michael Winterbottom és dels pocs directors actuals que, lluny d’edificar el que se’n diu un món propi mitjançant la repetició d’una sèrie de temes i la confecció d’un estil visual ben definit (és a dir, el clàssic concepte d’autor), ha intentat tractar tota mena de gèneres, estils i temàtiques adaptant-se a les seves circumstàncies. D’aquesta manera, visualment i narrativament hi ha poca connexió entre El perdón, el seu neowestern desencantat; 24 hour party people, la seva divertida visió de l’escena musical de Manchester, i Un corazón invencible, un film polític al servei d’una estrella, Angelina Jolie. No obstant això, totes són pel·lícules d’un mateix director amb visions múltiples sobre el mitjà amb què treballa.

Génova està entre els seus millors èxits, entre aquelles pel·lícules que podríem anomenar petites, sense estrelles ni grans actors, sense un gran tema al darrere (les tortures a Guantánamo o la dura vida dels joves afganesos, dos temes tractats pel cineasta), explicada de manera gairebé contemplativa, d’emocions minimalistes, deixant passar el temps davant l’objectiu de la càmera.

Què explica Génova? Molt poca cosa, almenys aparentment. Un home i les seves dues filles han de començar des de zero després de la mort de la seva dona i mare. Per fer-ho decideixen canviar completament de paisatge urbà, físic i vivencial, i s’instal·len a la ciutat italiana de Gènova, fotografiada per Winterbottom gairebé com una ciutat fantasma, una fantasmagoria; el record de la Venècia d’Amenaça a l’ombra és considerable.

En aquest nou món recomponen tots tres la seva existència i afronten també els nous reptes. Són pocs, clars, els necessaris per redescobrir-se a si mateixos: l’escola, l’idioma, el despertar sexual de la filla adolescent, el dolor de la pèrdua que no es mitiga. Winterbottom escull un estil lliscant i filma abans les pauses que els moments en què passen coses, com si fos Jim Jarmusch. El resultat és hipnòtic i a vegades commovedor. Sobri, sensual i a estones màgic.

Quim Casas, El Periódico