PARIS, PARIS



Direcció i guió_ Christophe Barratier Països_ França, Alemanya i República Txeca Any_ 2008 Durada_ 105 min Gènere_ Drama, comèdia Intèrprets_ Gérard Jugnot (Pigoil), Clovis Cornillac (Milou), Kad Merad (Jacky), Nora Arnezeder (Douce) Producció_ Jacques Perrin i Nicolas Mauvernay Música_ Reinhardt Wagner Fotografia_Tom Stern Vestuari_ Carine Sarfati Estrena a Espanya: 8 d’abril de 2009

Edat_ TP
SINOPSI

Primavera de 1936. En un districte de classe obrera al nord de París hi ha el teatre Chansonia, el tancament del qual deixa a l’atur Pigoil (Gérard Jugnot), Milou (Clovis Cornillac) i Jacky (Kad Merad). Amb el suport dels veïns, els tres amics decideixen prendre les regnes del seu propi destí: intenten forçar la sort i ocupar el Chansonia per produir el musical d’èxit que els permeti comprar el local. Cada un d’ells té els seus motius per embarcar-se en aquest projecte, però tots comparteixen una mateixa meta: posar novament en ordre les seves vides. Però l’empresa no serà fàcil.

CRÍTICA

Apareix Gérard Jugnot (París, 1951), i un no deixa de pensar en la paraula bonàs, accentuada amb la seva combinació de vestit i sabatilles esportives, la seva vestimenta la setmana passada a Madrid, i la seva bonhomia. Ídol del teatre i el cinema a França, a la resta d'Europa la fama li va arribar amb Los chicos del coro, debut com a director de Christophe Barratier. Vist l'èxit, Barratier ha recorregut en el seu segon film -París, París, un film ambientat en el món del vodevil dels anys trenta- a Jugnot, d'altra banda director de deu pel·lícules. "Com a actor has de confiar en el director, que és el que faig amb Christophe: m'agrada convertir-me en esclau d'un univers que no és el meu".

Jugnot assegura que mai van témer les comparacions amb Los chicos del coro. "Ho vam veure com una sort, perquè ara ens permet tenir un gran pressupost. Hi ha passarel·les entre les dues pel·lícules: en tots dos casos són persones maltractades per la societat, i que superen la situació juntes cantant -en un cas- o actuant -en l 'altre-. Així ha estat la meva vida. Sempre he pres la interpretació com una medicina per vèncer les meves angoixes."

Un veterà com ell mai es rebel·la i s'aixeca contra un director en pla Espàrtac? "Pot ser que quan no confies en el teu director tinguis aquest atac Espàrtac. A mi em passa molt poques vegades. Em sento més com un xef que va a sopar al restaurant d'un col·lega. Gaudeixes d'altres fogons i compares els plats."

A Jugnot, còmic de tradició, poques coses li provoquen el riure. "No ric amb gairebé res. La meva dona ja ho fa per mi. I això m'alegra. És com la diferència entre cuinar o menjar: jo em dedico al primer. Espera. Recordo una tira còmica on sortia el bisbe [Richard Williamson] que nega l'Holocaust. Deia: 'Crec en la Santíssima Trinitat, en la Verge Maria... però per a les cambres de gas estic esperant que hi hagi proves.' Em va fer gràcia."

D'Espanya li crida l'atenció el poc afecte que hi ha pel teatre en comparació amb el seu país. "Ho sé perquè acabo de dirigir aquí un film, Rosa y negro, i sí, he trobat actors com Juan Diego, Javivi... però no grups, com en el que vaig créixer professionalment, de cafè teatre." I insisteix. "Necessito el públic. Vaig interpretar una comèdia 400 vegades i em sentia com un vaixell: feia la mateixa obra, però el mar -el públic- era cada vegada diferent."

Com veu un actor la teatralització de la política a França? "Bé, és pitjor a Itàlia [rialles]. Forma part de la nostra societat de l'espectacle. Em xoca que els polítics vagin a programes de varietats. És la trivialització de la política. Deien que Lionel Jospin era trist. I a mi què m'importa? No era la seva feina ser divertit, sinó gestionar el país."

Gregorio Belinchón, El País



    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com