SINOPSI

Walter Vale, un professor universitari de Connecticut que viatja a Nova York, es veu embolicat en la vida d'una jove parella immigrant que descobreix vivint al seu apartament de Manhattan, un pis que amb prou feines visita. Tarek, un músic sirià, i Zainab, la seva xicota senegalesa, viuen allà perquè algú els ha llogat l'apartament, fent-se passar per l'amo.

COMENTARI

Quan Hemingway va escriure -o va dir de viva veu- el que és considerat el conte més breu de la història -"Venc sabates de nadó, sense usar"-, va capturar en sis paraules aquesta fondària sintètica que caracteritza certa tradició de la literatura americana: una línia que desemboca en veus tan pròximes com les de Raymond Carver o Cormac Mccarthy, però que sembla haver deixat molt poca empremta en uns cineastes nord-americans més amics de sobreexplicarse que de, per exemple, plantejar-se de què prescindiria John Ford.

De tant en tant, hi ha excepcions tan grates com Old Joy (2006), de Kelly Reichardt, que està disponible en una capsa de DVD dedicada al festival de Gijón. O The visitor, de Thomas McCarthy, que aquest any sembla haver omplert en les candidatures als Oscar la quota indie: Mccarthy no aconsegueix ser tan elusiu com Hemingway en el seu relat, però The visitor és un petit triomf de l'economia expressiva, de la perfecta harmonia entre el relat, el que captura l'enquadrament i el cos d'uns actors en estat de gràcia que saben que el diàleg és només una peça més. No és casual que Mccarthy, que va debutar com a director amb l'arriscada The station agent (2003), sigui també actor: amb la complicitat que dóna un profund coneixement de l'ofici, el director converteix els quatre vèrtexs de la seva història en una mena de quartet de corda atent a les més fràgils vibracions d'una peça que es juga la seva sort en els detalls.

The visitor explica una història que en altres mans adoptaria formes dissuasòries, i fins i tot repel·lents: Richard Jenkins, finalista a l'Oscar per aquest paper, encarna un abstret professor d'universitat que, quan viatja a Nova York per oferir una conferència, troba en el seu vell apartament una parella d'immigrants il·legals. Sembla que McCarthy vol explicar la història d'un renaixement a partir del contacte amb l'altre, però les aparences enganyen i el que semblava un emotiu conte humanista s'acaba revelant una estranya (i civilitzadament rabiosa) forma de cinema polític, però, també, la crònica de la possibilitat d'una història d'amor nonada, rematada en un pla final l’ambigüitat del qual obre la porta d’allò inquietant. Parafrasejant el narrador de La ciudad desnuda (1948) podria dir-se que Nova York és una ciutat amb 19 milions d'històries i aquesta és només una d'elles, però una que atrapa, aïlla i qüestiona l'esperit d'aquesta època, i ens apel·la a tots.