SINOPSI

Oskar és un noi de 12 anys habituat a patir l’assetjament, la burla i el maltractament dels seus companys. No hi ha res que desitgi més que tenir un veritable amic. L’arribada al veïnat d’Eli, una nena pàl·lida, seriosa, que només surt de nit i a qui no sembla afectar el fred gelador de l’hivern suec, sembla ser la resposta als seus precs. Però amb Eli, també arriba a la ciutat una sèrie de desaparicions i assassinats aparentment inexplicables...

CRÍTICA

Déjame entrar, obra mestra que va causar sensació als passats festivals de Tribeca i Sitges, aborda el mite del vampir com una atroç tragèdia existencial. Una vampira d’aspecte infantil –“fa molt que tinc 12 anys”, exclama compungida– anomenada Eli (Lina Leandersson) mata per sobreviure, i sobreviure, com indica el seu gest de perpètua tristesa, no té res de sublim o d’heroic.

La seva condició sobrenatural l’obliga a vagarejar, sense una llar fixa, sense amics, sense afecte, immersa en una perenne i dolorosa soledat. Dorm arraulida a l’interior d’una banyera –una mena de taüt provisional, miserable i brut–, amb les finestres de la cambra de bany tapades amb cartrons; els seus vestits estan gastats per l’ús... Eli, però, continua sent una vampira, i accepta la seva natura sinistra amb resignació: no envellirà mai, no l’enutja l’intens fred de l’hivern nòrdic, desprèn una estranya olor, ascendeix per la façana dels edificis com un rèptil, quan xucla la sang de les seves víctimes emet grunyits com els d’un llop, mata amb brutalitat quan la seva vida o la d’aquells els quals estima corre perill. Només la seva amistat amb Oskar (Kåre Hedebrant), un nen (humà) tan solitari i outsider com ella, alleujaran aquesta càrrega tan pesada, i originarà, a més, un mòrbid idil·li entre tots dos.

Un film d’horror modèlic

Déjame entrar és un film d’horror modèlic, ja que desmunta l’estereotipada imatge fílmica que tenim dels no-morts respectant al màxim els seus elements mítics fonamentals. Fins i tot es permet respondre, de manera estremidora, una pregunta que els aficionats al gènere tot sovint ens formulem: què passaria si un vampir entrés en una casa sense ser convidat a fer-ho? Amb extraordinària sensibilitat, el realitzador Tomas Alfredson elabora una pel·lícula desmitificadora que respecta l’essència del mite.

Alhora, Déjame entrar substitueix la tramoia gòtica que acompanya el cine vampíric per una atmosfera més quotidiana, fins i tot més banal, i per això més pertorbadora. Sota la textura d’un conte d’horror melancòlic i tenebrós, hi bateguen diversos ingredients dramàtics –l’assetjament escolar, la pedofília, la desestructuració familiar, la soledat urbana, la violència reprimida– que alliberen de clixés i convencionalismes l’esgarrifosa intrusió d’allò anormal, d’allò fantàstic, en una realitat creïble i propera. Alfredson sap com harmonitzar la poètica amb el terror, l’intimisme amb la monstruositat –quan Eli és descoberta descansant al seu cau per un espontani caçador de vampirs–, una sorprenent direcció d’actors amb una meritòria perícia tècnica. Bona prova del seu talent resideix en els detalls petits, que donen densitat a la pel·lícula, com l’encertada utilització de la música de Johan Söderqvist conjugada amb els silencis, o el paper del so en l’esfereïdora seqüència de la piscina, quan Oskar és víctima, un cop més, dels seus habituals assetjadors. La manera en què Eli fa la seva irrupció per salvar-lo és inoblidable, espantosa.

Antonio José Navarro – Time Out