25 KILATES


Direcció i guió: Patxi Amezcua País: Espanya Any: 2008 Durada: 86 min Gènere: Thriller Intèrprets: Francesc Garrido (Abel), Aida Folch (Kay), Manuel Morón (Sebas), Joan Massotkleiner (Garro) Producció: José Nolla i Quique Camín Música: Francis Amat Fotografia: Sergi Gallardo Direcció artística: Lu Mascaró Vestuari: Marta Wazinger.
Estrena a Espanya:
24 d’abril de 2009

Edat_


SINOPSI

Policies corruptes, sicaris mexicans, estafadors, cobradors de deutes sempre vorejant la il·legalitat, mafiosos, lladres... membres de la fauna criminal que podem trobar a la Barcelona que fa d’escenari d’aquesta pel·lícula. Tots ells somniem el mateix: donar el gran cop que els permeti deixar la vida que porten. Una bossa plena de joies pot ser l’oportunitat que tots esperaven.
COMENTARI

“És impossible no retratar emocions al cine negre actual”

Francesc Garrido protagonitza ‘25 kilates’, el prometedor debut de Patxi Amezcua, que l’ha dirigit en un vibrant ‘thriller’ ambientat a Barcelona

Francesc Garrido i Aida Folch són Abel i Kay, dos petits delinqüents que intenten sobreviure –emocionalment i en sentit literal– en els ambients més sòrdids i corruptes de Barcelona. Són els protagonistes del thriller titulat 25 kilates, que és l’opera prima del director navarrès Patxi Amezcua que es perfila com un dels debuts més prometedors del cinema estatal actual. Demà s’estrena als cinemes, mentre Francesc Garrido segueix representant l’obra de Harold Pinter Traïció. Estrenada al Teatre Lliure el mes passat, aviat es podrà veure a Blanes, Badalona, Mallorca...

25 kilates va més enllà del thriller: parla de l’amor, la paternitat, l’instint de supervivència...
Hi ha formalment una construcció de gènere molt potent, de thriller, amb una història de diners que van amunt i avall, i alhora els personatges mostren moltes coses: el drama familiar de la Kay i la relació amb el seu pare, el de l’Abel i la relació amb el seu fill, i aquesta mena d’instint de supervivència d’un home que està acabat. En una estructura de gènere, Patxi ha inflat emocionalment els personatges, i això és el gran regal de la pel·lícula.

Patxi Amezcua és un director novell, però 25 kilates no ho sembla. Com va ser treballar amb ell?
Com a director, per la formació pots saber resoldre segons quines escenes tècniques, però el que em va fascinar és que amb la seva poca experiència sabia manipular molt bé els actors. Sap molt bé el que vol, és una persona molt intel·ligent, amb molts referents cinematogràfics, i et posa molt clars els marges del personatge, les situacions en què es troben i la pel·lícula. Després s’ha deixat emportar pels actors, per la part més emocional dels personatges, i s’ha enriquit d’això.

Fa la sensació que assistim al nai­xement d’un director que farà parlar molt.
Jo també ho penso. Ell deia que seria l’última pel·lícula que fa, perquè no sap el que representa rodar, com pot ser de complicat, però jo no tinc cap dubte que triomfarà. A més és també guionista i té històries al calaix plenes d’imaginació. I a part també està molt aferrat a la realitat, toca de peus a terra.

En aquest sentit, crida l’atenció que un director navarrès opti per fer una pel·lícula bilingüe, en castellà i català, quan molts directors catalans opten per rodar al cent per cent en castellà.
Dóna una riquesa brutal. Sap adaptar-se molt bé a la situació. Si filma a Barcelona, i aquí es parla català, ho posa a la pel·lícula. Ell és navarrès, i depenent d’on véns també entens les coses. Que el meu personatge parli català amb la família li dóna molta riquesa.

Com s’ho va fer per obtenir tan bones interpretacions dels actors?
Exigint molta sobrietat, exigint la veritat, però de manera raonada i a través dels assajos, no imposant-la. No volia amaneraments, sinó sequedat, contundència, austeritat... Parteix del thriller clàssic, però evidentment va més enllà, és impossible no retratar les emocions en una pel·lícula de cinema negre actual.

Havia representat mai un Pinter abans de Traïció?

No, l’havia estudiat, però mai l’havia treballat com a actor professional.

L’ha sorprès o creu que es mereixia el Nobel?
No m’ha sorprès, em sembla un autor excels. És algú que revoluciona dramatúrgicament el panorama, però alhora tenia un compromís amb la vida bestial, sempre estava a l’esquerra, es mullava constantment en la vida. Per damunt del fet que era un gran dramaturg, hi havia la seva ideologia, i això ho trobo genial.

Bernat Salvà, diari Avui

    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com