SINOPSI

Tres dones de prop de trenta anys comencen a fer cine després d’haver passat pel cabaret i la publicitat. Lina, Sandra i Eva són atractives i treballen exclusivament al cine classificat “S” que es va fer a Espanya entre els anys 1976 i 1983. Tres dones que es coneixen en un rodatge i, a partir d’aquí, coincideixen en altres pel·lícules i es fan amigues. En el film apareix una Espanya que desperta a la llibertat, però que encara amaga molta repressió i subdesenvolupament. Les tres noies protagonistes del film representen la modernització d’un país però estan rodejades d’homes que les utilitzen a canvi d’un èxit efímer que les acabarà transformant.

CRÍTICA

Aquesta excel·lent pel·lícula tindrà la poca fortuna de patir una condemna popular guiada pel tòpic i la mala bava. S'acarnissaran sobre ella judicis ignorants centrats en un equívoc cartell, o en el que té de discutible comptar amb un personatge tan connotat com Mar Flores com a punta de llança. Rebrà l'esquiva arrogància de qui ignora el cinema patri, i que ara s'acomodarà en el seu estúpid rebuig amb més raó (si és possible) que altres vegades. Però el temps (espero) dictarà la seva justa sentència fins a elevar la nova obra del tàndem Dunia Ayaso/Félix Sabroso com un dels més intel·ligents, lúcids i descoratjadors diagnòstics de la nostra societat, aquesta que caminava a les beceroles quan els llamps d'un temps nou banyaven les tenebres d'aquest sant país.

Perquè Los años desnudos té molt de radiografia històrica. Classificada "S", però fa i explica la petita història d'un grup d'individualitats per parlar-nos de la gran èpica de tot un país en tràngol. Cinema que ens parla d'un cinema i d'un temps de canvis. El desacreditat parèntesi artístic que inaugurava noves formes d'expressió, l'insòlit renéixer de la nostra Espanya postfranquista vist des de l'òptica de tres noies (dones, com s'encarrega de postil·lar Goya Toledo) aspirants a un mateix somni de triomf i llibertat. Darrere de l'estela que va deixar el magnífic debut de Pablo Berger, Torremolinos 73, aquesta faula agredolça destil·la bon cinema a borbolls.

Tomás Díaz