COMENTARI
Pocs mesos després de l'estrena d'El intercambio,
Clint Eastwood torna a les pantalles com a director i protagonista
de Gran Torino. Allà es tractava d'un melodrama històric,
aquí d'una reflexió sobre la violència molt
més propera en el temps. Angelina Jolie n'era la protagonista
absoluta i, per exigències del guió del seu darrer
film, el mateix cineasta no ha resistit la temptació de tornar-se
a posar davant de les càmeres per encarnar un personatge que
arrenca amb uns trets feixistes propers a Harry el Brut, però ben
aviat vira cap a una mirada comprensiva i dialogant amb el racisme.
Gran Torino hereta el títol del model de cotxe esportiu del
1972 que representa la propietat més preuada d'un veterà de la
Guerra de Corea que acaba d'enviudar, no té bones relacions amb els
seus fills i es mira una néta com si fos d'un altre planeta. Més
intens és, encara, l'odi visceral amb què contempla els veïns
orientals d'un barri de Detroit ocupat per immigrants. El personatge d'Eastwood és,
en aquest sentit, el d'un cowboy que defensa uns pocs metres quadrats
de gespa en territori comanxe o el d'un GI en missió per la jungla coreana
disposat a convertir en sacs de sorra els invasors de la seva propietat privada:
una síntesi, en definitiva, no només del mític inspector
Callahan i del xèrif Coogan de La jungla humana, sinó també de
l'aspre suboficial d'El sergent de ferro i el sudista que, per principis,
salva una noia de la violació a El fora de la llei.
L'home lúcid
De la cara més amarga d'un personatge que ha optat per girar
l'esquena al món i viu amb els remordiments d'un passat que
es nega a confessar a un jove i inexpert capellà, Gran
Torino evoluciona també cap al Clint Eastwood cansat
però lúcid de Sense perdó i Million
Dollar Baby: el supervivent d'una altra època que aplica
uns valors més necessaris que mai a una societat que creu
que en pot prescindir. El canvi del personatge està resolt
amb la convicció del cineasta que coneix bé el seu
personatge i les seves contradiccions, que inicia un nou rumb quan
reconeix: "M'havien dit de tot menys que sóc divertit".
Aparentment modest i intimista, el darrer film de Clint Eastwood
sintetitza la sobrietat d'un realitzador que, en la seva maduresa,
reivindica un cinema tan clàssic com sòlid i inqüestionable.
El seu darrer llargmetratge en dóna lliçons magistrals,
en plena sintonia amb un personatge vell i malalt que purga tots
els seus pecats amb els llegats de vida que transmet als més
joves que gosen aprendre del seu exemple, ronc i malcarat però irrefutable.
El protagonista de Gran Torino és un heroi que porta
sobre les seves espatlles tota la tradició del cinema de l'època
daurada de Hollywood. És el món el que ha canviat,
però ell sap estar a l'altura oblidant-se dels seus errors
i transmetent totes les seves virtuts, que són moltes, a les
noves generacions sense distincions de raça ni de religió però sí d'edat.
Esteve Riambau, Diari Avui