SINOPSI

Watchmen està ambientada en el 1985, en uns Estats Units alternatius on els superherois disfressats són part del teixit de la societat quotidiana, i el “Rellotge de la Fi del Món” (que mesura la tensió entre els EUA i la Unió Soviètica) marca permanentment que falten cinc minuts per a mitjanit. Quan un dels seus antics col·legues és assassinat, el vigilant emmascarat anomenat Rorschach descobreix un complot per matar i desacreditar tots els superherois, actuals i del passat. A mesura que va contactant de nou amb els seus antics companys de la legió antidelictes (un bigarrat grup de superherois retirats, dels quals només un té autèntics superpoders), Rorschach va descobrint una preocupant conspiració de llarg abast que vincula el seu passat comú amb unes catastròfiques conseqüències per al futur. La seva missió és vetllar per la humanitat, però… qui vigila els vigilants?

labutaca.net

CRÍTICA

Watchmen hauria de ser, abans que res i sobretot, la pel·lícula que aclarís qualsevol dubte sobre el talent de Zack Snyder: en té, i molt. Es podia al·legar que Amanecer de los muertos havia estat l'opera prima encertada d'un de tants cineastes que comencen amb bon peu per a després desinflar-se. Podia replicar-se les reticències de part de la crítica davant 300, una de les obres més arriscades del cinema hollywoodià darrerament, amb el seu inesperat i portentós èxit planetari. Però el que ningú podrà negar és que Watchmen certifica la maduresa d'un gran creador, capaç de transcendir la mera translació d'unes vinyetes per enfrontar-se a una obra tan impossible d'adaptar com el còmic original d'Alan Moore i Dave Gibbons i oferir-nos, com a resultat, la que potser faci l’efecte de ser l’única adaptació possible del seu univers a la pantalla. Queden coses pel camí, és clar que sí (i en quina adaptació no?), però ningú pot negar que l'essència que fa del Watchmen de paper una obra transcendent més enllà dels seus fans, roman en la seva traducció cinematogràfica: una mirada a les zones més fosques de l'ésser humà, una tragèdia poblada de personatges sense rumb i nihilistes, una societat claustrofòbica entestada a asfixiar qualsevol bri de bondat que pugui créixer als carrers.

I ho fa amb uns elements capaços de replicar no només la complexitat de l'argument, sinó a més traslladant fragments sencers (el naixement del Dr. Manhattan o la psicoanàlisi carcerària de Rorscharch, un immens Jackie Earle Haley a l'altura, per descomptat, del Joker de Heath Ledger a El Caballero Oscuro) que es troben entre la millor narració cinematogràfica que hem vist últimament, una rèplica més que digna de la prodigiosa carcassa aixecada en l'obra gràfica. I sí, és cert que el tram final es veu retocat per poder ser filmat, però en cap moment l'esperit es veu traït. Immensa, captivadora, densa i amb la mateixa intensitat que envaeix a qui llegeix d'una tirada la novel·la gràfica original, inclou a més uns títols de crèdit inicials simplement prodigiosos, una destil·lació perfecta de tot allò contingut en les pàgines de l'obra original, i una utilització de la banda sonora en la qual les cançons escoltades mil i una vegades semblen reviure amb una vitalitat nova. Uns anys vuitanta, a més, perfectament replicats amb un espectacular disseny de producció, en el qual un Richard Nixon excessivament caricaturesc seria pràcticament l'únic “però” que objectar.

Tant de bo ocorregués el contrari, però difícilment Watchmen replicarà l'èxit de cintes com El Caballero Oscuro, ni tan sols amb l'afegit d'unes exagerades escenes d'acció per calmar unes productores segurament espantades davant l'acumulació de línies de diàleg entre uns superherois que, sorprenentment, dediquen més temps a autoanalitzar-se que a pegar-se entre ells: enfront de la contundència i fàcil digestió d'aquell espectacle que era 300, aquí l'exigència cap a l'espectador és màxima, perquè es confia en ell i la seva capacitat per seguir una trama amb molts fils que van teixint un tapís inoblidable. Però el que ningú podrà discutir a Snyder és que ha creat una obra majúscula que, segurament, romandrà com a cinta de culte i una referència ineludible sobre com enfrontar-se a una obra inabordable i inadaptable. Vagin fent-li lloc en la seva videoteca, preferiblement al costat d'un altre visionari anomenat Peter Jackson i la seva trilogia tolkieniana: obres diferents en els seus temes i concepció, però que comparteixen la condició d'haver-se atrevit a entrar on tothom deia que era impossible fer-ho. Gent com ells és la que fa gran aquest meravellós art anomenat cinema.

Miguel A. Delgado_labutaca.net