NOTES DEL DIRECTOR
La novel·la d'Imma Turbau em va produir una sensació d'inquietud, en la seva lectura, que va anar creixent fins a acabar amb un dard directe al cor.
No sóc partidari de les adaptacions literàries, en general, crec que els cineastes tenim certa deformació en el tractament del temps i l'espai a l'hora de la lectura d'una novel·la o a la possible escriptura cinematogràfica d'aquesta. Són només teories perquè, de veritat, el fet fonamental és que la història et sedueixi prou com per fer-la teva i partir gairebé de zero amb tot el material que deixes endarrere, és a dir, anar rescatant a poc a poc les sensacions que la història i els seus personatges t’han provocat, unes emocions gairebé primàries.
Vaig llegir El juego del ahorcado en un moment de descans i aquest es va convertir en un viatge a una època que ens marca irremeiablement: l'adolescència.
Vaig obrir aquest calaix (subconscient) i m’hi vaig submergir amb Sandra i David. I vaig viure amb ells la urpada que, a vegades, et dóna la vida a una edat en la qual tot allò que et passa és determinant per al teu futur, i ho reps i reacciones amb els recursos propis d'un adolescent que imiten el comportament adult amb una certa procacitat.
La iniciació en l'amistat-amor-sexe, el secret-jurament i els seus codis de conducta. La necessitat de fugir, la violència, la melancolia d'una ciutat de províncies com Girona, amb una estètica molt marcada, d'alguna manera opressora, desencadena en Sandra el somni de viatjar, de sortir d'allà, de respirar. I el mar com a element romàntic i vampiritzador per a David, amb els límits de la costa i l'infinit. La família, els amics, el col·legi i el temps, Sandra i David ho viuen amb una tensió que no correspon al seu entorn real.
Sandra és la raó, David el cor. Ella és la supervivent i ell és el romàntic. S'estimen profundament però la fatalitat s’apodera dels seus actes, des que es van conèixer quan eren nens i després ja adolescents.
En el guió transiten dos gèneres que es fonen en l'estructura i que seran fonamentals en l'estètica de la pel·lícula, d'una banda la història costumista, els barris de Girona, el dia a dia, el curs acadèmic, la vida familiar, i d’una altra el model clàssic de
film noir, amb tots els elements del gènere. Gairebé podríem definir Sandra com “la dona fatal” en un
thriller modern, en un
thriller d'uns gairebé nens, i és fatal perquè és una dona nova, diferent, propietària de les seves decisions. I no obstant això, David és l'home que cau en la passió que el porta al sacrifici, a l'autodestrucció i finalment a la mort.
guzmanurrero.es