SINOPSI

Umberto Doménico Ferrari és un jubilat que intenta sobreviure amb la seva miserable pensió. Sumit en la pobresa, viu de lloguer i ha d'arreglar-se-les per pagar els diners que li reclama la propietària. Els únics amics que Umberto té en aquest món són una minyona i, sobretot, el seu gos Flike.

fundacion.caixagalicia.es

EL NEORREALISME ITALIÀ

Després de la Segona Guerra Mundial i de la caiguda del feixisme, la cinematografia italiana va aconseguir situar-se, en molt poc temps, en la primera línia del panorama cinematogràfic internacional. En bona part, fou gràcies a una sèrie de films que van aparèixer durant la segona meitat de la dècada dels anys quaranta que tenien en comú la voluntat de compromís amb el present històric així com la intenció d’implicar el seu discurs sobre la realitat. Com a conseqüència de les circumstàncies de postguerra, la major part d’aquests films es rodaren en escenaris naturals i el seu treball fotogràfic s’assimilà a la rudesa dels documentals. Ràpidament, la crítica italiana va batejar aquest moviment com a Neorealisme. Tanmateix, el neorealisme no va ser un moviment programàtic ni uniforme, ja que s’ha comprovat que hi hagué diversos neorealismes, potser tants com cineastes adscrits en aquesta tendència.

Algunes obres clau imprescindibles per entendre el naixement i l’evolució del neorealisme italià, són les obres fundacionals Roma, città apperta de Roberto Rosellini o Riso amaro de Guissepe de Santis i Umberto D de Vittorio de Sica, a una de les seves darreres manifestacions.

udl.cat

SOBRE LA PEL·LÍCULA

El film tanca l'impecable i inoblidable tetralogia del neorealisme de Vittorio de Sica i el seu guionista Cesare Zavattini, (completada per Milagro en Milán, El ladrón de bicicletas i El limpiabotas). Umberto D va ser un entestament personal del propi director que va haver de lluitar pel projecte enfront de dures crítiques, incloses les del subsecretari de la Presidència del Consell, Giulio Andreotti. Superb exercici d'austeritat on s'entrellacen la desesperança i la tristesa, però sense caure en el sentimentalisme. Història de la soledat, d'una tristíssima pobresa, viscuda sense moltes paraules, però amb molts sentiments. És l'únic treball interpretatiu del seu protagonista, Carlo Battisti, meravellosament acompanyat per secundaris com Maria Pia Casilio, sense oblidar el contrapunt del gos protagonista. Un sentit homenatge a tota una generació que curava les seves ferides de la guerra.

fundacion.caixagalicia.es