SINOPSI

Som al 1964, a l'església de San Nicolás, al Bronx. El pare Flynn, un brillant i carismàtic sacerdot, intenta desafiar les estrictes regles que la germana Aloysius Beauvier custodia des de fa anys amb mà de ferro. Ella és la directora del col·legi i creu cegament en el poder de la por i la disciplina. Els canvis polítics estan arribant a tots els estrats de la societat i l'escola acaba d'acceptar Donald Miller, el seu primer estudiant negre. Però la germana James fa saber a la germana Aloysius que el pare Flynn està prestant una atenció massa especial al noi. La germana Aloysius se sent obligada a emprendre una croada per descobrir la veritat i per expulsar Flynn del col·legi. Malgrat no tenir cap prova que confirmi la sospita, la germana Aloysius es veu abocada a una lluita de poder amb el pare Flynn.

labutaca.net

CRÍTICA

Una interessant i matisada pel·lícula ben construïda, sostinguda per actors que mantenen dols interpretatius amb els quals donen vida a uns éssers que viuen i lluiten en móns diferents, des de les idees preconcebudes o des de la mateixa vida. Al final, potser hem de dubtar si és bo escriure amb boli, si convé o no prendre sucre amb el cafè o si darrere de la sospita i la certesa no s’amaga una consciència presonera.

De la classe parisenca amb professor idealista i alumnes conflictius anem al 1964 per entrar en una escola del Bronx novaiorquès vinculada a una parròquia catòlica. Allà regeix una estricta i dura disciplina imposada per la seva directora, la germana Aloysius, tot i que el pare Flynn prefereix altres mètodes menys autoritaris i més acollidors. Amb tot, La duda (‘Doubt’) no tracta sobre cap sistema d'ensenyament, ni sobre religió […] o educació per a la ciutadania, ni tampoc sobre pederàstia o racisme, encara que el primer alumne negre que arriba al centre es converteixi en el detonant de la trama. El que més aviat interessa al seu director és transmetre a l'espectador una manera de conduir-se en la vida sense dogmatismes ni certeses absolutes, de manera que ningú s'habiliti com a jutge dels altres ni pretengui erigir-se en propietari de la veritat. La història de persecució implacable que la germana Aloysius emprèn contra el pare Flynn li serveix per parlar a l'home d'avui de tolerància i respecte, però també del dret a l'honor i a la bona fama, de bondat i amor a la veritat.

Amb una història senzilla però molt subtil i ben portada, John Patrick Shanley construeix una pel·lícula que fa pensar i convida al diàleg, si hom es fica al cap dels seus personatges. Amb una posada en escena que evidencia el seu origen teatral, els diàlegs resulten precisos i cada paraula s'acosta al “tema” de l'acusació amb pudor i la suficient ambigüitat, deixant que l'interlocutor —i l'espectador— sobreentengui, dedueixi i tregui les seves pròpies conclusions. D'aquesta manera es dosifica una informació i es van dibuixant uns perfils que porten a qui està assegut a la butaca a dubtar d'un o d'un altre, a suposar que “quelcom fa olor de podrit a Dinamarca”, i a compadir-se de qui pateix l'acusació injusta o de qui lluita contra si mateix. Estem davant una pel·lícula d'idees i actituds, però també de personatges construïts com arquetips, dibuixats ja des de les primeres escenes: una directora severa i molt segura de si mateixa, que porta el col·legi a cop de disciplina i amb rostre sever en el qual no es descobreix ni una mica de sentiment ni compassió; una jove monja que respira tanta bellesa i bondat com innocència i immaduresa, i un sacerdot ple d'humanitat i intel·ligència, però també de caritat i fortalesa per acollir el marginat o fustigar l'orgullós.

Amb aquest dibuix, sembla que Shanley vol oferir a la joventut —simbolitzada en la germana James— un nou temps sense fanatismes ni imposicions, i també de respecte per tot el que engrandeix la persona, des de la seva consciència o bons sentiments fins al dret al bon nom. En aquest sentit, la història queda rematada pels tres brillants sermons […] del sacerdot en un verdader eslàlom cap a un pla final que convida a la reflexió […] i obliga a qüestionar-se el fons dels uns i dels altres: inseguretat i necessitat de justificar una vida pobre amb històries fabricades al cap, remordiments per a una consciència que no pot superar els seus prejudicis “sense allunyar-se una mica de Déu”, altura moral i intel·lectual de qui discerneix l'essencial per a la felicitat, certeses a les quals només el cor pot arribar… Tot un ric i complex grapat de psicologies que miren de diferent manera la realitat exterior, quelcom que la càmera intenta de vegades captar amb dubtós èxit [...].

Idees i personatges que tenen la seva continuació en uns actors que brillen i aporten el matís que la història interior requereix. El quartet protagonista està nominat als Oscar, i sens dubte tots realitzen uns treballs molt matisats per donar vida interior a uns personatges complexos: Meryl Streep sempre és un valor segur, tot i que aquí el seu registre sigui monòton i hauria estat interessant dibuixar en el seu personatge alguna esquerda des del principi per la qual veure alguna cosa del seu passat; Philip Seymour Hoffman té personalitat i la cedeix al bon sacerdot, que rep la difamació amb dolor i indignació però també amb una distància i un silenci que obren un espai per al dubte. Però les sorpreses arriben amb les dues secundàries, ja que Amy Adams es mou amb lleugeresa i frescor en transmetre ingenuïtat pura i candidesa, i deixa parlar i conèixer el cor, i Viola Davis dóna un recital d'expressivitat en un breu però intens paper [...].

Julio Rodríguez Chico_labutaca.net