SINOPSI

Brad Pitt encarna el protagonista del títol, Benjamin Button, un home que neix amb vuitanta anys i va rejovenint amb el temps. Des de la Nova Orleans de finals de la Primera Guerra Mundial fins al segle XXI, en un viatge tan inusual com la vida de qualsevol home, aquesta pel·lícula narra la gran història d'un home no tan ordinari i la gent que va coneixent pel camí, els amors que troba i que perd, les alegries de la vida i la tristesa de la mort, i que perduren més enllà del temps.

CRÍTICA

Ho admeto. No vaig poder arribar verge a la projecció d’El curioso caso de Benjamin Button. Fins i tot sense voler-ho, ja ho sabia tot sobre la pel·lícula: la seva ubicació històrica, el seu repartiment protagonista, la seva durada, el seu to de faula, la seva història, el seu origen literari, els seus efectes especials, els seus defectes i virtuts… A priori, ja res podia sorprendre'm el dia de la seva estrena comercial. Només em quedava asseure'm a la butaca i veure plasmat tot el que m'havien explicat els crítics més variats. Gran error. Perquè la maleta plena de prejudicis amb la qual em vaig acomodar a la sala es va anar buidant a mesura que transcorrien els minuts i m’endinsava en un relat cinematogràfic, a estones apassionant, a estones abstret, prou valuós com per abandonar lectures analítiques i deixar-me portar […] per la força de la narració.

Pot ser que aquest sigui el major mèrit de la pel·lícula que ens ocupa: aconseguir atrapar-nos només pel fet d’explicar una història en una època en la qual les grans ideologies […] ja han deixat de tenir sentit i el que procedeix són els relats escindits, imperfectes, sense solució; tal com ens proposava el mateix David Fincher en la seva extraordinària Zodiac. Si de cas estem […] davant una obra fruit de l'atzar […], però, al meu entendre, molt significativa per comprendre l'estat de les coses. Almenys, en el terreny audiovisual nord-americà. Encara que algunes imatges ens temptin a pensar en això, no crec que estiguem davant una pel·lícula preocupada per la Història (en majúscules) d'un país […] sinó davant un film de vocació intemporal en el qual més que advertir l'arribada messiànica de Barack Obama només pretén contextualitzar una reflexió sobre l'inexorable pas del temps, sobre la impossibilitat […] de retenir els instants fugaços que donen sentit a les nostres vides.

No per òbvia, l'al·legoria deixa de ser poderosa. Doncs, en contra del que es podia esperar, el guió d'Eric Roth […] va per uns racons somorts i ordinaris […] i deixa pràcticament enoff la majoria de grans esdeveniments que es van succeint fora de l'univers íntim del protagonista […]. D'aquesta manera, el guionista aconsegueix, en paraules del mateix Fincher, que el film “sigui oposat a la majoria de pel·lícules nord-americanes: en lloc de tenir un individu comú immers en circumstàncies extraordinàries, té un individu extraordinari en circumstàncies molt quotidianes”. Aquest atípic plantejament […] resulta certament xocant per a l'espectador que, en aquesta ocasió, no es troba ni amb la rodona faula optimista de Big Fish ni amb la gran història d'amor […] plantejada en la reivindicable The Fountain. Dos films, amb els quals Benjamin Button comparteix ingredients estètics i temàtics, però que acaben transcorrent per terrenys ben diferents de la pel·lícula que ens ocupa; un film, aquest, de regust agredolç i certament desconcertant en la seva clínica asèpsia visual.

A diferència dels grans melodrames del Hollywood clàssic, Benjamin Button no és una pel·lícula deslligada, d'emocions estirades al límit, sinó un relat que transmet una certa serenitat en el qual […] no se subratllen les emocions […] i es manté un considerable distanciament amb les accions del protagonista. Aquest avança cap a la maduresa […] a partir dels ensenyaments d'una sèrie de personatges una mica estereotipats, però també gràcies a l'avorriment, als dies insignificants, al constant sopor existencial […] en el qual només breus moments del metratge […] donen coherència a un relat […] que en poc es diferencia del de cadascun de nosaltres. Un fresc vital voluntàriament rutinari […] en el qual, com sol succeir en les nostres vides, la remor de la Història sona sempre de lluny […] i en el qual, per moments, s'aconsegueix congelar un temps […] que irremeiablement se'ns escapa.

Potser erràtica en la seva abundància de seqüències climàtiques, en la seva pràctica absència de sentit de l'humor i en el seu abús d'elements metafòrics […], Benjamin Button és, abans que res, una proposta que, des del manierisme […], ens recorda que, d'alguna manera, el cinema nord-americà encara segueix sent capaç de narrar històries. Quelcom que, per ara, només semblaven confirmar-nos un considerable nombre de sèries que, gràcies a l'auge d'Internet i del DVD, han enganxat audiències milionàries durant els últims anys. Potser atent a les tendències neoclàssiques de la televisió del seu país, Fincher ha sabut rellegir tant la distensió temporal de la insuperable The Wire en el seu Zodiac com la força narrativa en bucles temporals de la fantàstica Lost en el seu Benjamin Button. Doble mèrit el seu que ens invita a plantejar-nos fins a quin punt avui tornen a ser possibles els grans relats […] al cinema nord-americà. Ha arribat doncs, de nou, l'hora de narrar? Serem capaços de confiar en el que ens expliquin certs cineastes nord-americans sense arrufar el nas? La incògnita (apassionant) està servida. Només el temps, sempre el temps, ens donarà respostes…