EL TRUCO DEL MANCO



Direcció_Santiago A. Zannou País_Espanya Any_2008 Durada_87 min Gènere_drama Intèrprets_Juan Manuel Montilla "Langui" (Cuajo), Ovono Candela (Adolfo), Javier Iglesias "Gordo" (Chacho), Elio Toffana (Galleta), Fanny Gatibelza (Cristina), Juan Navarro (Marquitos), Alicia Orozco (mare de Cuajo), Mala Rodríguez Guió_Santiago A. Zannou i Iván Morales Producció_Luis de Val i Aitana de Val Música_Woulfrank Zannou Fotografia_Albert Pascual Estrena a Espanya_16/1/2009

Edat_
+18

 

SINOPSI

“Cuajo” és el sobrenom d'Enrique Heredia, un raper amb una paràlisi cerebral que li dificulta la mobilitat i amb un somni: construir un estudi de gravació propi on poder produir la seva música. Per a això comptarà amb l'ajuda del seu amic Adolfo, un mulat de 30 anys que malviu amb el seu pare alcohòlic. “A mi no em diguis que no es pot” és el principi que guia la vida de “Cuajo”, però aquesta missió resultarà molt complicada. Ell i Adolfo hauran de superar dificultats de tota mena per aconseguir el seu objectiu en un entorn hostil i difícil, on la violència apareix per tot arreu. Una lluita entre el fatalisme i l'optimisme al darrere d'un somni.

labutaca.net

CRÍTICA

Ha costat. Gairebé al límit, però per fi una pel·lícula il·lusionant per als Goya: El truco del manco és, sense cap mena de dubte, la millor cinta espanyola de la temporada. I el que és fins i tot més important, la revelació d'un nom que s'ha de tenir en compte, un Santiago A. Zannou que, si revalida en pròximes entregues el que apunta en aquesta, serà una de les referències fonamentals del nostre cinema. El temps ho dirà.

Ho demostra amb una opera prima que posa de manifest el seu talent i domini de l'art de la narració cinematogràfica. El secret d’això es basa a ajustar-se a la perfecció al que la història demana, i, en aquest sentit, Zannou compleix en escreix, seguint amb la càmera uns protagonistes que es mouen a la vora de la marginalitat: un d'ells, Adolfo (Ovono Candela), a punt d'abandonar davant la traveta contínua en què es basa la seva existència; i l'altre, “Cuajo” (Juan Manuel Montilla “Langui”, cantant del grup de hip hop La Excepción), l'autèntic motor d'il·lusió i energia, malgrat una discapacitat que fa que tot un costat del seu cos estigui pràcticament inutilitzat.

Sempre hi haurà qui negui mèrits a aquest últim, entestat a tirar endavant mitjançant el somni, en principi utòpic, de construir un estudi de gravació que els permeti escapar-se d'una existència en la qual l'única manera de sobreviure és el tripijoc i els petits delictes… sempre que no estiguis disposat a anar més enllà. Es dirà que, al cap i a la fi, ell no interpreta, perquè s’ha de suposar que hi ha molts punts de contacte entre el seu personatge i ell. Una crítica, no obstant això, que se’n va en orri quan veiem com s’enfronta a la càmera, dotant la seva actuació d'una sensació de veracitat que ho inunda tot. I per això no n'hi ha prou amb ser un discapacitat, no: cal ser un actor.

Però és que l'atmosfera de realitat s'estén a tots els que participen en una cinta que es cenyeix, a més, a una realitat canviant on els idiomes i els orígens es barregen en un gresol en el qual la manera com la gent pot arribar a ser desgraciada escull gairebé una encarnació per persona. Una pel·lícula crua que frega la desesperança, però que en cap moment cau en trampes sentimentals que subratllin un missatge forçat. A més, es veu de seguida, ficant des del primer fotograma l'espectador en allò que li estan explicant, en aquesta barriada de vida difícil, i abandonant-lo en l'últim fotograma gairebé amb el cos tan adolorit com el dels seus protagonistes.

Així mateix, la cinta està envoltada per una estupenda banda sonora que, com no podia ser de cap altra manera, beu del so urbà que ressona en molts dels carrers del nostre país, uns carrers que, ves a saber per què, no acostumen a tenir gaire cabuda en el nostre cinema (mentre que, en el seu equivalent nord-americà, han servit d'escenari d'algunes de les millors pel·lícules i sèries nascudes a l’escalfor de Hollywood). El truco del manco, doncs, hauria de servir per demostrar que a Espanya es pot fer cinema que connecti amb els gustos i els interessos de tants espectadors que s'acosten a les sales; ara només cal que la nostra indústria acabi de creure-s'ho, deixi d’anar a les palpentes i doni suport a talents com Santiago A. Zannou: estic convençut que n’hi ha més com ell, simplement demanant una oportunitat. Que els la donin i ens permetin gaudir; però, fins que arribi aquest moment, no deixin passar aquesta estupenda proposta.

Miguel A. Delgado_labutaca.net

    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com