SINOPSI

Estiu de 1941. Els exèrcits de Hitler avancen per Europa. Per a milions de persones, això suposa una mort segura, però per als germans Bielski, tres joves grangers jueus de classe treballadora del remot camp de Bielorússia, es converteix en quelcom més: una crida a les armes que no poden ignorar, que posa a prova els límits del seu valor, de la seva fraternitat i de la seva voluntat per rebel·lar-se contra el mal que els envolta, fins a arribar a dirigir milers de persones en una desesperada lluita per la supervivència davant de dificultats insalvables.

CRÍTICA

En aquests temps de Gaza, sembla oportú (o políticament incorrecte) que Resistencia i altres pel·lícules properes ambientades en la tan batuda Segona Guerra Mundial presentin un grup jueu abocat a una oposició violenta i animal contra les forces nazis. Però Edward Zwick no és criatura d’aquestes coses, i el seu nou film confirma el que ja podria obtenir la seva pròpia denominació d'origen: una fórmula, la fórmula Zwick, que hereta la tradició dramàtica de les epopeies clàssiques alhora que renova vells herois, deixant-se en el camí qualsevol afany documentalista.

La fórmula, lluny de campanejar a mort, suposa un agraït retrobament amb una narració que té com a principal objectiu el budell i les vísceres: Zwick mou els seus personatges cap al vessament de sang i l'explosió de cors sensibles, en una línia soft, però que es pretén més dura —els gèlids paratges, la neu digital i el petri Daniel Craig—, del dilema que plantejava la molt estimable Munich (2005): el que és just en termes particulars enfront de l'injustificable sota rasers morals. Que la pel·lícula arranqui amb una recreació audiovisual dels trencadissos cel·luloides de l'època per derivar lentament en una imatge pulcra i d'alta definició, confirma el que Zwick ens dóna beure en aquestes múltiples sequeres que ens envolten: la faula partidista de la qual s'ha destil·lat qualsevol nota amb gust de tinta de diari, actual o passada.

La història s’escampa ella mateixa en un esquema antic i eficaç: els protagonistes experimenten un viatge que parteix de l'hivern més cru i assoleix l'esperançador moment del desglaç. Només l'honestedat de la fórmula fa transpirables lapsus comercials com ara el que els personatges, amagats als boscos de Bielorússia, parlin entre si en anglès amb accent rus. Més exemple de l'irreal realisme del cinema Zwick, complidor de les velles regles que permetien fantasiejar amb uns fets reals obligats a acceptar totes les conseqüències de la seva dramatització. I, malgrat certs tics inherents —ingenus paral·lelismes visuals, alentits extenuants i les ganes que enlluerni la partitura de James Newton Howard repetint un dels seus registres més alabats—, a la fórmula només li falta un logotip en forma de mascota de confiança, perquè no enganya.