SINOPSI

A Roma, a l'alba, quan tothom dorm, un home està despert. Aquest home és Giulio Andreotti. Està despert perquè ha de treballar, escriure llibres, moure's en els cercles de moda i, finalment, encara que no menys important, per resar. Tranquil, astut i inescrutable, fa més de quaranta anys que Andreotti és sinònim de poder a Itàlia. A principis dels anys noranta, aquest home impassible però suggerent, ambigu però tranquil·litzador, està preparat per assumir el seu setè mandat com a primer ministre sense arrogància i sense humilitat. Andreotti s'acosta als setanta anys i és un gerontòcrata al qual, amb tots els atributs de Déu, no li fa por ningú i no coneix el significat d'intimidació, ja que està acostumat a veure-la en les cares de tots els seus interlocutors. La seva satisfacció és opaca, impalpable. Per a ell, la satisfacció és poder, amb el qual manté una relació simbiòtica. El poder com a ell li agrada. Indestructible i immutable, des del principi. Emergeix indemne de tot: de les batalles electorals, de les massacres terroristes, de les acusacions calumnioses. Res d'això el toca, res el canvia. Fins que la màfia, el contrapoder més poderós d'Itàlia, li va declarar la guerra. Llavors les coses van canviar. Fins i tot per a l'enigmàtic, l'immortal Andreotti. Però la qüestió és la següent: canvien de veritat o només en aparença? Estem segurs d'una cosa: és difícil entelar la figura d'Andreotti, l'home que sap de què va el món molt millor que qualsevol de nosaltres.

labutaca.net

CRÍTICA

[...] Paolo Sorrentino (Nàpols, 1970) director d’aquesta pel·lícula i gran figura del nou cinema italià, pel seu fulgurant èxit de crítica [...] i públic [...], es llança en el seu quart llargmetratge a l'arriscada aventura de recrear, en vida, el personatge, potser més influent en la vida política italiana de la segona meitat del segle XX. És l'advocat Giulio Andreotti (n.1919), immers en la vida pública als 27 anys, com a subsecretari del fundador de la Democràcia Cristiana a Itàlia, A. De Gasperi. Ministre en sis ocasions, va arribar a president del Govern en altres cinc. Processat, ja amb gairebé 80 anys, per la seva presumpta col·laboració criminal amb la màfia, va ser absolt per falta de proves. Tota la seva gran carrera política la fa com a democristià. Per la seva alternant història, Andreotti va ser tingut per prestidigitador del poder i capaç d'aliar-se amb qualsevol partit de qualsevol direcció per tal de mantenir-lo, en la democràcia potser més robusta i inestable del món. D'aquí que entre els molts sobrenoms l’anomenaren “Il Divo”, l'ambigu títol d’aquest film. Aquesta expressió suggereix amb picardia, l'artista de fama superlativa que actua en el món de l'espectacle. No es vol dir que Giulio Andreotti considerés la política com una representació tràgica o còmica, però sí que sabia utilitzar les seves possibilitats de poder, regatejant els seus avatars amb el seu domini de l'expressió, la seva privilegiada intel·ligència, una màscara d'impertorbabilitat i l’acurat posat dels seus tarannàs.

Sorrentino escull un acostament caricaturesc al personatge, cinematogràfic, ja que sap que és la postura que li permet més llicències expressives i menys complicacions eventuals davant un jurista refinat amb qui hagués de litigar. D'altra banda, descriu la vida del polític amb habilitat increïble, però ocultant el revers de la trama humana, és a dir, la seva vocació política radical d'ajudar una Itàlia pícara, heterogènia i difícil que acabava de sortir d'una llarga dictadura, després d'una derrota bèl·lica humiliant i un rotund desprestigi internacional. Unit a altres col·legues democristians, potser no tan hàbils, va saber afrontar, a través de les seves carteres ministerials i presidències de govern, la colossal oposició del llavors poderós partit comunista italià i l'eixam de micropartits de tot color que provocaven la crisi contínua de la política italiana.

Al costat d'aquesta postura parcial, típica de les grans sàtires, la pel·lícula peca de localisme i de falta d'universalitat. De fet, el relat sembla construït gairebé en exclusivitat per al públic peninsular. La seva gran quantitat d'anècdotes, al·lusions i peripècies només les poden conèixer i valorar degudament els qui les han viscut o especialistes i politòlegs de la història i democràcia italianes. L’altre públic es perd entre tants detalls i troba a faltar explicacions a alguns esdeveniments, només al·ludits de passada en ràfegues d'algunes seqüències. Valguin, per exemple, la seva complicitat en les maquinacions de la màfia, la seva falta de compromís i, fins i tot, la seva traïció en tot el tèrbol assumpte del segrest i assassinat d'Aldo Moro, i també les seves relacions properes amb alguns representants eclesiàstics, també personatges de la cúria romana.

Trets aquests inconvenients de pes i potser d’altres de menor entitat, la pel·lícula té un excel·lent pols i factura, ritme trepidant, muntatge ple d'habilitat, recreacions ambientals de categoria i magnífica banda sonora. Tot això evidencia la mestria del seu jove director, ja acreditada en els seus tres llargmetratges anteriors, sobretot a Li consequenze dell'amore (2004). El nombrós repartiment de la pel·lícula està molt ben dirigit. Al costat d'una extraordinària actuació, com a protagonista, del gran actor teatral i cinematogràfic Toni Servillo, amb qui se sent molt identificat Sorrentino per haver treballat amb ell en altres tres ocasions, caldria destacar del repartiment [...]dues actrius que encarnen persones que van tenir no només gran pes i importància en la vida d'Andreotti sinó que, a més, són gairebé les úniques que donen a aquesta pel·lícula (una mica inhumana), certs tocs de calidesa. Abans que res, la veterana Piera degli Esposti (n.1939), que en l'humil paper de secretària del polític, va ser l'única dona que va conèixer els secrets del Divo i que borda el seu paper amb extraordinària autenticitat [...]. La segona, potser una mica menys impactant, perquè la vida sentimental d'Andreotti no està prou examinada, és Anna Bonaiuto, que interpreta el difícil paper d’esposa submisa a un impenetrable personatge polític. [...]

Manuel Alcalá_cineparaleer.com