SINOPSI

Los Angeles, març de 1928. Un preciós dissabte al matí en un barri obrer, Christine Collins, mare soltera, s'acomiada de Walter, el seu fill de nou anys, per anar a la seva feina d'operadora telefònica. Però quan Christine torna a casa seva s'enfronta al pitjor malson de qualsevol mare: el seu fill ha desaparegut. Ho denuncia davant la policia i comença una minuciosa i infructuosa recerca. Walter ha desaparegut sense deixar rastre. No obstant això, cinc mesos després, apareix un altre nen que assegura ser el seu fill. La policia, a qui vindrà molt bé la publicitat que sorgirà d'un retrobament públic, li entrega el nen. Christine, atordida pels fotògrafs, els reporters i la policia, acaba emportant-se’l a casa malgrat saber que no és el seu fill Walter. Christine no es rendeix i insisteix que la policia segueixi buscant el seu verdader fill, però aviat descobreix que, en l'època de la Prohibició a Los Angeles, una dona no s'enfronta al sistema i sobreviu per explicar-ho. Acusada de desequilibrada i de ser una mare irresponsable, troba un aliat inesperat. Es tracta del reverend Gustav Briegleb, que l'ajuda a lluitar contra la municipalitat i a buscar el seu fill. Malgrat un departament de policia corrupte que qüestiona la seva salut mental i d'un públic escèptic desitjós de veure un final feliç, Christine no deixa de buscar respostes.

CRÍTICA

Clint Eastwood és, probablement, un dels pocs cineastes del nostre temps capaç de fer d'un senzill travelling de retrocés tota una marca d’autor. A Mystic River (2003), un de tres nens que juguen tranquil·lament en un suburbi de Boston és conduït en un cotxe des del qual contempla els seus dos millors amics. Aquest moviment de la càmera representava la pèrdua definitiva de la innocència, arrencada a trossos per uns pervertits i soferta per tota la comunitat. Ara, unes poques pel·lícules després, El intercambio inclou un desplaçament similar de la càmera, focalitzat en aquest cas per una mare que va a la seva feina sense saber que mai més tornarà a veure el seu fill, també raptat cruelment. En aquest cas el travelling inclou una lleu variació, ja que no està justificat pel punt de vista de la víctima sinó pel de la persona que patirà de manera més directa la seva desaparició. D'aquesta manera, Eastwood deixa clar que el protagonisme recaurà sobre ella i que ens trobem davant d’una narració definida per la recerca i per la lluita. I, sobretot, aprofita un recurs tècnic, per nimi que pugui semblar, per omplir l'enquadrament de fondària dramàtica.

És evident, d'altra banda, que el cognom Eastwood és, en ple segle vint-i-u, sinònim de qualitat. No només les seves últimes produccions [...] sinó també el conjunt de la seva filmografia [...] estan impregnades d'una solidesa aclaparadora. El seu cinema, en els desconcertants temps que vivim, és una garantia de maduresa, mim i amor pel treball ben fet. Un cinema netament hereu de la millor escola clàssica, capaç per això d'emmanillar el sentit comercial a la contemplació fonda d'alguna veritat. No és estrany, doncs, que la seva càmera sembli enyorar els temps fílmics de l'edat daurada. Aquesta melancolia explica el detall que l'obra arranqui en pur blanc i negre i conclogui de la mateixa manera durant uns segons. Tampoc ha de ser gratuït el gest de complicitat que dedica a Frank Capra i el seu Sucedió una noche (‘It Happened One Night’, 1934), ni la seva recreació d'una cerimònia dels Oscar a través de la ràdio com a preludi d'una notícia esperançadora per a l'heroïna d'aquesta tragèdia. No obstant això, la intenció discursiva és una altra: l'artista segueix entestat a aixecar la lluent catifa que guarneix l'aparença de la societat nord-americana per ventilar la podridura que oculta.
[...] A El intercambio, la protagonista s'afegeix al nodrit club d'individualistes enfrontats a les institucions i víctimes de les mentides oficials que assalten l'obra d'Eastwood. De fet, gairebé ens trobem amb la variant femenina [...] d'algunes de les seves proverbials preocupacions, bastant accentuades en els últims passos de la seva prolífica carrera. No obstant això, la resolució del film entorn de l'esperança el desmarca del nihilista i pertorbador desenllaç de Mystic River [...]. Aquí, per contra, l'artista es torna més condescendent i menys incisiu fins i tot que quan va optar per enderrocar falsos mites heroics i per rendir la seva particular memòria històrica als “altres” a Banderas de nuestros padres (‘Flags of Our Fathers’, 2006) i Cartas desde Iwo Jima (‘Letters from Iwo Jima’, 2006).

Pot ser que la baixada en la intensitat [...] d’El intercambio sigui deguda a desajustos en un relat que introdueix ingredients i personatges secundaris d'heterogènia condició. Fa la impressió que Eastwood ho sap i s'escarrassa a presentar un muntatge altern entre les decisives escenes que es produeixen davant sengles tribunals cap a l'últim terç de metratge, però el recurs esdevé una mica forçat per la seva visible intenció de cosir fils de massa colors. Probablement fruit d'aquesta falta de cohesió dramàtica es ressent, també, l'estilitzada estètica amb què l'artista obsequia la retina de l'espectador. La fotografia, la música, el muntatge, tot porta la familiar i exquisida aroma del director i dels seus col·laboradors habituals de la família Malpaso, que modelen un vestit impecable però al qual penja, de manera visible, l'etiqueta de la casa. Qüestió que bé pot fer-se extensible al treball d’Angelina Jolie, la qual, sense estar del tot malament, sembla reclamar en cada enquadrament un grapat de guardons pel seu paper molt sofert.

Amb tot, no pot deixar d'assaltar-nos el dubte en el judici. El intercambio és, en termes generals, una pel·lícula cuidada fins a l'extrem, sòbria i madura. S’hi percep un gran respecte tant a la història que narra com a l'espectador que la segueix. La recreació escènica és portentosa i la narració ens submergeix a l'Amèrica de finals dels feliços vint i començament dels deprimits trenta sense deixar-se portar pels tòpics de la seva recreació cinematogràfica. És, en suma, un notable exercici creatiu que ens deixa als amants de l'art d'Eastwood amb l'injust regust de la comparació amb les seves obres majors. [...]