SINOPSI

Copenhaguen, 1944. Mentre la població danesa desitja que la guerra acabi com més aviat millor, Bent Faurschou-Hviid, de 23 anys, el nom de guerra del qual és Flame (pel seu cabell vermell), i Jørgen Haagen Schmith, de 33 anys, anomenat Citron (perquè es veu que havia treballat com a mecànic a la fàbrica de Citroën), posen les seves vides en perill per lluitar en un grup de resistència que combat clandestinament contra els nazis i els seus col·laboradors danesos. Quan el seu immediat superior, Aksel Winther, els ordena una acció contra dos funcionaris de l'organització d'espionatge alemany Abwehr, els esdeveniments comencen a descontrolar-se. Flame manté una conversa amb l'intel·ligent coronel Gilbert i, per primer cop, Flame es qüestiona l'ordre que han d'executar... Sembla que s'ha produït un terrible error. Situacions posteriors, plenes de sospites, que emboliquen fins i tot a la seva noia, la bella i misteriosa Ketty, porten a Flame a descobrir els perfils d'una molt diferent i molt més oculta agenda. Haurà de creure a Ketty o a Winther? I qui treballa per a qui? Plens de dubtes, Flame i Citron comencen a notar que estan trepitjant arenes movedisses. Desesperats, desil·lusionats i amb la sensació d'haver estat traïts pels seus superiors, decideixen confiar únicament en ells mateixos i concentrar els seus esforços a acabar amb l'odiat i temut cap de la Gestapo.

labutaca.net

CRÍTICA

Les pel·lícules sobre la resistència armada contra els nazis són un subgènere específic dins de la cinematografia dedicada a la Segona Guerra Mundial. Cada cert temps trobem que en algun país de la vella Europa un inquiet cineasta furga en la memòria històrica per narrar i representar aspectes desconeguts d'aquest ignominiós període, amb més o menys fidelitat a fets reals. Fa un parell d'anys, Paul Verhoeven, que recuperava a la seva Holanda natal part del talent desaprofitat als EUA, oferia a El libro negro un intens i espectacular relat fabulat sobre la figura del traïdor en el bàndol dels antinazis holandesos. Amb el començament de 2009 s'estrena en les sales espanyoles la important producció danesa Flame y Citron, en la que el director Ole Christian Madsen, company de promoció a l'Escola Nacional de Cinema de Dinamarca de Thomas Vinterberg (Celebración, 1998), explora en les ombres del període que Dinamarca va estar sotmesa al terror de la Gestapo. Bent Faurschou-Hviid, àlies Flame pel seu cabell vermell, de 23 anys, i Jorgen Haagen Schmith, àlies Citron per haver treballat en Citroën, de 33 anys, van ser dos activistes de la resistència contra els nazis que van protagonitzar accions tan temeràries i efectives com perquè els alemanys oferissin una recompensa de 20.000 corones a qui facilités la seva captura.

Per entendre'ns, i salvant totes les distàncies ideològiques i temporals, Flame i Citron vindrien a ser per a l'imaginari patriòtic com Daoiz i Velarde. [...] Flame i Citron han passat a la intrahistòria danesa com dos herois de la resistència contra els alemanys que van envair el 9 d'abril de 1940 i van convertir el país escandinau en un apèndix col·laboracionista. La intenció d’Ole Christian Madsen de barrejar esdeveniments reals amb una recreació d'aquests dos lluitadors per la llibertat, en els que apareixen els aspectes contradictoris de qualsevol ésser humà, es percep des del començament del film en el qual la veu en off es fon amb les imatges documentals en blanc i negre. L'aposta estètica per una fotografia de forts clarobscurs i una posada en escena estilitzada, en la que els dos partisans apareixen en nombroses seqüències com els protagonistes nobles d'un film de gàngsters, li donen a tota la primera part del film una tonalitat de cinema negre (a la que col·labora eficaçment una música d'arrel jazzistíca) que fa que el relat funcioni com una potent trama de bons i dolents.

A meitat del metratge, Flame y Citron deixa de banda el maniqueisme amb causa i s'endinsa amb decisió en el terreny de les dubtoses raons que mouen a cadascun dels subjectes històrics. [...] Ole Christian Madsen, i el seu coguionista Lars K. Andersen, han perfilat aquestes dues figures amb els trets dels herois de llegenda, però lluny de plasmar una biografia santificadora han sembrat els dubtes en establir la tènue línia d'ombra que separa al màrtir del monstre que es manifesta incapaç de parar de matar, malgrat que així els ho aconsellen els seus mentors i els seus éssers estimats. Tant Thure Lindhardt com Mads Mikkelsen realitzen una formidable encarnació de les fortaleses i debilitats dels dos herois, amb una controlada varietat de registres.

Christian Madsen ha aparcat ja les seves vel·leïtats juvenils amb el moviment Dogma (en l'únic que aquesta pel·lícula pot emparentar-se amb aquesta opció estilística és en l'ús de la càmera en mà en unes quantes seqüències impregnades de dinamisme) i fon l'espectacularitat del cinema nord-americà de gènere amb l'austeritat i la nuesa dels autors europeus. Encara que se centra en un grapat de personatges, el seu maneig de l'enquadrament i una posada en escena rica i variada en localitzacions, aconsegueix fer palpable l'entorn social col·lectiu de la història i que la guerra sigui una presència constant en les situacions que viuen els membres de la resistència contra l'invasor nazi. Flame y Citron és un exemple de cinema intel·ligent que inquieta i emociona en les seqüències d'acció, alhora que deixa anar reflexions existencialistes pròpies del Sartre de Las manos sucias. En la guerra es maten nazis, no persones. I quan l'ardor guerrer s'ha inoculat en la sang es fa molt difícil aspirar a viure amb normalitat.