APPALOOSA

Direcció_Ed Harris País_EUA Any_2008 Durada_114 min Gènere_western Intèrprets_Ed Harris (Virgil Cole), Viggo Mortensen (Everett Hitch), Renée Zellweger (Allison French), Jeremy Irons (Randall Bragg), Timothy Spall (Phil Olson), Lance Henriksen (Ring Shelton), Tom Bower (Abner Raines), James Gammon (Earl May), Ariadna Gil (Katie) Guió_Ed Harris i Robert Knott; basat en la novel·la de Robert B. Parker Producció_Ed Harris, Robert Knott i Ginger Sledge Música_Jeff Beal Fotografia_Dean Semler Estrena als EUA_3/10/2008
Estrena a Espanya_
21/11/2008

Edat_
+13

SINOPSI

Ambientada el 1882, en el territori de l'antic oest de Nou Mèxic, Appaloosa narra la història del policia federal Virgil Cole i del seu assistent i soci Everett Hitch, que s'han guanyat una reputació com a agents de pau a les ciutats sense llei que van sorgint en aquesta terra indòmita. A la petita comunitat minera d’Appaloosa, un ranxer poderós i implacable anomenat Randall Bragg ha permès que la seva banda de facinerosos faci de les seves al poble. Després de l'assassinat a sang freda del policia federal d’Appaloosa, Cole i Hitch són contractats per portar l'assassí davant la justícia. Mentre restableixen l'ordre al poble, Cole i Hitch coneixen la provocativa Allison French, una nouvinguda amb tàctiques poc convencionals que amenacen de destruir el treball i l'amistat d'aquests dos homes de la llei.

labutaca.net

CRÍTICA

El cinema, com la vida, que dirien molts, està fet de detalls. Per bé i per mal. Així com el teu ànim es pot veure condicionat per l'encreuament fortuït amb una desconeguda el perfum de la qual et torna l’escalfor d'abraçades oblidades, hi ha detalls a Appaloosa, petits moments, gestos gairebé imperceptibles, moltes mirades o posats, que et transporten a antigues emocions. A velles pel·lícules. A l'aroma d'una altra època i una altra forma de concebre el lloable art de narrar històries.

Ja succeeix des de la seqüència inicial. En aquest cas amb una peça de vestir. Una armilla negra, a ratlles, amb un butxaqueta d’on penja una cadeneta. I hom recorda amb una barreja d'estranyesa i emoció com Gary Cooper mirava el rellotge que sostenia aquesta cadeneta, o una altra de semblant, a l'espera que el seu destí arribés amb el tren de migdia. No hi ha manera de comprovar si és el mateix vestuari, si pot ser tan obvi que Jeremy Irons porti els mateixos pantalons i barret negres, i encara que el to que ens ha presentat la pel·lícula es mostri atractiu, hom es pregunta si no veurà una història buida més embolicada en un homenatge basat en la representació mimètica de velles icones. Acaba la seqüència, el títol del film omple la pantalla i mentre una panoràmica ens mostra de lluny el pesat cavalcar de dos homes, entra enoff la veu d'un d'ells per explicar-nos d'on vénen, i cap a on van. A manera dels clàssics. Com la veu de James Stewart a Flecha rota, de Delmer Daves, per exemple. El joc ha començat. Hom ja no desconfia. Les cartes estan posades sobre la taula amb aquesta honestedat que tant es troba a faltar en molts cineastes contemporanis. A partir d'aquí correspon a cadascú acceptar les regles o no i deixar-se portar. Regles. Codis. Conceptes degenerats per una postmodernitat que paradoxalment ens ha portat d'una presumible llibertat individual, impensable unes dècades endarrere, a una gàbia daurada els barrots de la qual ja s'estan esquerdant. De la necessitat de reprendre aquests codis, d'aferrar-nos a unes regles que més que representar una reacció suposa una rebel·lia ètica contra l'immobilisme ideològic, ens parla Appaloosa.

Ed Harris teixeix una teranyina de referències i interconnexions que des de The Great Train Robbery que Edwin S. Porter va dirigir el 1903 (¿o no remet Viggo Mortensen, amb aquest poblat bigoti, mocador clapejat i barret tirat cap enrere, a aquest vell vaquer que disparant la seva pistola cap a la càmera va marcar el naixement d'un nou Art en el primer pla de la seva Història?) fins al lavabo on, com a Sin perdón, es caça el criminal, passant per John Wayne i Río Bravo —molt Hawks i Ford hi ha a Appaloosa—, a Dos cavalgan juntos i Centauros del desierto, Raíces profundas, Jack Palance, John Sturges o Sam Peckimpah, per esmentar-ne només uns quants, s'erigeix com homenatge retut al gènere elaborat amb una sensació no de ja vist, sinó de ja sentit, que és quelcom ben diferent. I millor és que no es queda aquí, en un mer mirar amb admiració cap al passat, sinó que [...] Harris se serveix de la utilització metalingüística del cinema per llançar el seu propi missatge. [...] Harris es val de la revisió del western per reflexionar sobre els orígens de la seva nació, i a partir d'aquests orígens esbossar un descoratjador quadre sobre el camí recorregut i el trist lloc al qual han arribat, per finalment deixar-nos una porta oberta que, sense passió, tot i que amb una lleugera llum esperançadora, dóna pas a un futur incert.

Com ho fa Harris? Com no podia ser de cap altra manera, a través d'uns personatges perfectament matisats i la seva lluita per escapar-se de la soledat i el desarrelament a què es veuen condemnats. Uns homes que s'aferren a uns codis d'honor ja desapareguts com a única sortida al seu fatídic existir. A la seva professió, al valor, a l'amistat. A la paraula donada, encara que s'expressin amb la mirada. [...] I de diàlegs així d’intel·ligents es desenvolupa la pel·lícula. De diàlegs creïbles, plens de silencis, que transmeten veritat, vitalitat i humanitat pels quatre costats, salvant així les seves imperfeccions. Que també les té, per descomptat. Potser la més trista és, pel que prometia aquesta història, l'absència de desenvolupament —en el que se suposa una decisió de muntatge per qüestions de durada— d'aquesta estranya relació que el personatge de Viggo Mortensen manté amb una prostituta interpretada per la cada vegada més convincent Ariadna Gil.

Un personatge, el de l'actriu espanyola, que amb més presència hauria equilibrat millor la dialèctica home/dona, el pes de la qual, del costat femení, recau absolutament sobre les esquenes de Zellweger. Unes dones que ni tan sols tenen el petit alleugeriment d'aquests codis. Unes dones tan apartades de la història que en el seu únic rol de testimoni procreador al qual estan relegades no només es veuen abocades a patir la seva soledat, sinó a més a enfrontar-se amb les seves pròpies decepcions, obligades a consumar-les com a única manera de subsistència en un món tan hostil. [...]

Veiem així com a Appaloosa, Ed Harris supera els seus propis límits com a creador amb ofici i sentit comú. Partint de l'homenatge, ataca la sensibilitat de l'espectador per desmuntar els seus artefactes crítics i introduir-lo en un estat de malenconia adequat per percebre el seu missatge. Una malenconia alimentada de silencis i lirisme que, de goteta en goteta, va prenent cos per convertir-se en leitmotiv del film, com ho va fer en aquesta obra mestra anomenada Los profesionales, l’essència de la qual impregna tota la pel·lícula. Però el que en Richard Brooks era una malenconiosa desesperança, pura nostàlgia, l'angoixant lucidesa de ser testimoni de la pèrdua i descomposició d'un món que ja no tornarà, en Harris és l'asèptica esperança que, quan ja s'ha tocat fons, tot el que estigui per venir serà millor. De fet, si la cosa va de clàssics, ja ho va dir Virgili: “l'única salvació per als vençuts és no esperar cap salvació”.

Miguel Ángel Pastor_miradas.net

    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com