UN GRAN DÍA PARA ELLAS

Títol original_Miss Pettigrew lives for a day Direcció_Bharat Nalluri Països_Regne Unit i EUA Any_2008 Durada_92 min Gènere_comèdia Intèrprets_Frances McDormand (Miss Pettigrew), Amy Adams (Delysia Lafosse), Lee Pace (Michael Pardue), Ciarán Hinds (Joe Blumfield), Shirley Henderson (Edythe Dubarry), Mark Strong (Nick Colderelli), Tom Payne (Phil Goldman) Guió_David Magee i Simon Beaufoy; basat en la novel·la de Winifred Watson Producció_Nellie Bellflower i Stephen Garrett Música_Paul Englishby Fotografia_John de Borman Estrena al Regne Unit_15/8/2008
Estrena a Espanya_5/12/2008


Edat_
+7

SINOPSI

Miss Guinevere Pettigrew, una institutriu londinenca de mitjana edat, és acomiadada injustament de la seva feina. De manera una mica fraudulenta, aconsegueix una ocupació peculiar: "secretària social" de l'actriu i cantant Delysia Lafosse. Però Miss Pettigrew mai s'hagués imaginat l'esbojarrada vida que porta la seva nova cap i durant 24 hores es veurà embolicada en tota classe de situacions en l'alta societat de Londres dels anys 30.

labutaca.net

CRÍTICA

Confirmat: hi ha enyorança del cinema clàssic. Fins ara, pensàvem que la tendència de rescatar les maneres de narrar i filmar del cinema de fa cinquanta, seixanta o més anys, sense revisionismes ni postmodernismes que valguin, es limitava al western. Però, quan estàvem en aquestes, ens arriba de sobte Un gran día para ellas (anodí títol espanyol que desmereix, per variar, de l'original Miss Pettigrew lives for a day, molt més ajustat al que ens explica la cinta), i comencem a entreveure que, en realitat, aquesta nostàlgia arriba a altres gèneres.

Perquè, per resumir, el que ens ofereix Bharat Nalluri a Un gran día para ellas és una screwball comedy en tota regla, sense híbrids ni contaminacions de cap tipus, en la que la influència de les cintes protagonitzades per Carole Lombard o Katharine Hepburn és present no només en boca dels personatges que desfilen per ella, sinó en el mateix plantejament i desenvolupament de la història. I és que el seu argument (una dona que malviu en treballs d'institutriu i que lluita constantment per no viure de la mendicitat, i que mitjançant un acte de picaresca passa a treballar com a “secretària social” durant un dia al costat d'una cabaretera estrella) hauria causat furor en una dècada, la dels trenta, marcada pel cataclisme econòmic de la Gran Depressió.

Aquesta combinació entre el luxe de somni dels personatges que es dediquen al món de l'espectacle —que reparteixen el seu temps entre apartaments luxosos, desfilades de moda, salons de bellesa i salts de llit en llit— i el triomf silenciós del sentit comú de qui ve del carrer, hauria causat furor. I el fet més curiós és que, contra tot pronòstic, potser perquè Nalluri ha sabut trobar un just punt mitjà entre allò retro i allò visualment modern (no escassegen els retocs digitals en la cinta), la proposta, que en un principi podríem pensar que no té cabuda ja en la nostra època, funciona prou bé per què assistim a hora i mitja d'un cinema lleuger, sí, però també entretingut i agradable.

És clar que gran part del mèrit recau en un repartiment simplement magistral. Començant per una Frances McDormand que torna a recordar-nos per què l’adorem els cinèfils (encara que li retraiem que es prodigui tan poc últimament en papers protagonista com aquest, per més que no ens queixem d'un 2008 que ens l'ha tornat en plena forma); una Amy Adams que s'ajusta com un guant a aquesta mena de papers de noia-guapa-tonteta-i-de-bon-cor (potser tingui alguna cosa a veure la seva capacitat de mirar les coses amb una permanent actitud de sorpresa); una Shirley Henderson que sap perfectament com fer-se antipàtica des del primer moment; i, en el cantó masculí, un formidable (com sempre) Ciarán Hinds, a més d'uns convincents Mark Strong (això sí, lluny de la perfecció del seu interpretació a Red de mentiras) i Lee Pace.

Amb ells, i amb l'espai que Nalluri els deixa perquè el metratge de la cinta es llisqui davant els nostres ulls gairebé sense esforç, assistim a una proposta simpàtica, en la que no obstant això l'amargor té temps de treure alguna que una altra poteta. Com la conversa entre els personatges de McDormand i Hinds quan, al mig de la frívola festa, els avions sobrevolen Londres com heralds negres i ens recorden que la guerra està a punt d'esclatar. D'aquest grup de vividors i amants del moment, només tots dos semblen tenir present la devastació que va suposar el conflicte anterior, i el fet que, en a penes vint anys, ja ningú vulgui recordar-ho. Potser és aquest l'únic punt on la pel·lícula es distancia del seu model; però, lluny d'apagar l'efecte, accentua el contrast i el reforça.

Miguel A. Delgado_labutaca.net

    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com