QUEMAR DESPUÉS DE LEER

Títol original_Burn after reading Direcció i guió_Joel Coen i Ethan Coen País_EUA Any_2008 Durada_96 min Gènere_comèdia Intèrprets_George Clooney (Harry Pfarrer), Frances McDormand (Linda Litzke), John Malkovich (Osborne Cox), Tilda Swinton (Katie Cox), Richard Jenkins (Ted), Brad Pitt (Chad Feldheimer), Elizabeth Marvel (Sandy Pfarrer), J.K. Simmons (cap de la CIA) Producció_Joel Coen i Ethan Coen Música_Carter Burwell Fotografia_Emmanuel Lubezki
Estrena als EUA_
12/9/2008 Estrena a Espanya_10/10/2008

Edat_
+13

SINOPSI

L'analista Osborne Cox arriba al quarter general de l'Agència Central d'Intel·ligència (CIA) a Arlington, Virgínia, per a una reunió ultrasecreta. Per desgràcia per a ell, el secret no triga a sortir a la llum: l’han acomiadat. Cox no encaixa gaire bé la notícia i torna a casa seva, a Georgetown, Washington DC, per lliurar-se a la redacció de les seves memòries i a la beguda, l'ordre no altera el producte. La seva dona Katie està consternada, encara que no sembla gaire sorpresa. Ja fa temps que té una aventura amb Harry Pfarrer, un agent federal casat, i comença a fer plans per deixar Cox per Harry. En un barri als afores de la capital, en un món totalment diferent, Linda Litzke, empleada de Hardbodies Fitness Centers (Gimnasos de Cossos Durs), té dificultat per concentrar-se en el seu treball. Només pensa a fer-se la cirurgia plàstica total i decideix confiar el seu pla al seu company Chad. Linda no s'adona que Ted Treffon, el director del centre, està boig per ella. Quan un disc de les memòries de l'analista de la CIA arriba accidentalment a les mans de Linda i Chad, tots dos decideixen treure profit d'aquesta casualitat. Però Ted es preocupa amb raó: “no pot sortir res de bo d'això”. Els esdeveniments es precipiten en una sèrie de fosques i hilarants trobades fortuïtes.

labutaca.net

CRÍTICA

Ja va dir Godard que fer crítica de cinema és fer cinema. També és cert que no cal fer cinema per fer crítica i que a vegades no fer (auto)crítica és no fer cinema. Sembla complicat però és tan senzill com fer el que més ens agrada fer, el que millor sabem fer o el que fem per ésser. Aquesta reflexió ad hoc ve al cas per la comèdia americana d'aquests últims mesos i la irrupció del segell de qualitat en el que fins fa poc eren feines escombraries. A mi no m'estranya que ara es reivindiqui Tropic Thunder per davant de Zohan, licencia para peinar ja que una és la reflexió intel·lectual sobre un fet artístic i l'altre és el fet artístic en si, en brut, com no ens agradava abans que algú digués que ens hauria d'agradar. Personalment prefereixo la reflexió intel·lectual per elaborar una pel·lícula que les posteriors notes a peu de pàgina d'un èmul, per molt intel·lectual que ens pugui semblar. Prefereixo Zoolander que Tropic Thunder, Zohan que Borat i Matrimonio compulsivo que Paso de ti. Prefereixo fer l'humor que explicar-lo als amics.

La nova pel·lícula dels germans Coen construeix el riure, però no com un procés referencial o postmodern (posthumor?, posteritat?, posquejohovalc?), sinó com la confirmació d'un itinerari personal consolidat al voltant dels anells genèrics que circumden la seva pròpia filmografia. És a dir, el riure construït amb els mecanismes cinèfils que sempre han utilitzat per conformar les seves pel·lícules, el seu discurs i el seu timing. Amb pocs additius extracinematogràfics, amb poques concessions a la galeria (dels Oscars) com en l'anterior i impersonal No es país para viejos, amb un cinisme insubornable i una visió nihilista envers qualsevol organització que intenti posar ordre al caos irremeiable d'existir. El plantejament és tan senzill com qüestionar qualsevol idea o lloc comú, com no creure a ulls clucs en el diccionari, com desconfiar de qualsevol nomenclatura. Els Coen es pregunten sobre la comèdia i la resposta no pot ser més dramàtica. Intenten trobar una definició precisa i l'única conclusió és que fins i tot la intel·ligència (potser més que res o potser) és relativa. Si un cotxe surt del punt A a 60 km/h i un del punt B a 45 km/h ens haurem de preguntar què tenim a veure nosaltres amb aquests dos cotxes. O per què la B sempre va davant de la A o 45 és menys que 60 i 77.

Per això Quemar después de leer és subversiva sense haver d'apel·lar al Che Guevara o a escorxar una paia en directe mentre els de màrqueting van cridant les ambulàncies. No. Els Coen prefereixen negar des del principi la naturalitat, l'argument o les interpretacions (Tex Avery rules). Prefereixen utilitzar amb saviesa una posada en escena esquizoide i un sentit del ritme prodigiós que fa que a gairebé tothom li sembli que els últims 40 minuts de la pel·lícula són el millor d’aquesta. És una qüestió més qualitativa que quantitativa i és una tasca més d'enginyeria que d'acabat. I de principis. I per això des que comencen els títols de crèdits saben torpedinar la moral regnant (i la de l'oposició) amb un sentit de l'humor que neix de la falta del sentit (de l'humor i de l'altre) que s’intenta imposar al nostre món. Els Coen utilitzen el mateix recurs i es dediquen a fer-nos l'humor mentre comencem a témer-nos a nosaltres mateixos. I a riure. I a témer-nos. I a riure'ns del nostre temor.

Manuel Ortega_miradas.net

    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com