SINOPSI

Pamplona, juny de 2001. Camino, una preciosa i dolça nena d'onze anys, viu els seus últims moments a l'habitació d'un hospital. Envoltada de familiars, amics, capellans i un nombre inusitat de personal clínic, dóna a tots un exemple de mort serena i feliç. En una atmosfera de santedat i quan sembla que la mort ja és inevitable, succeeix quelcom extraordinari a l'habitació. Inspirada en fets reals, Camino és una aventura emocional entorn d'una extraordinària nena d'onze anys que s'enfronta alhora a dos esdeveniments que són completament nous per a ella: enamorar-se i morir.

labutaca.net

CRÍTICA

Sobre el paper, podria semblar que el canvi de registre entre les pel·lícules anteriors de Javier Fesser i Camino és un salt sense xarxa: de les comèdies deutores dels dibuixos animats, el cinema mut i tot un arsenal de referències generacionals per als qui ara ronden la quarantena, a un intens drama sobre la malaltia i mort d'una nena, la Camino del títol (Nerea Camacho), les ramificacions de la qual acaben tocant els temes de la fe, el sentit del patiment i la religió institucionalitzada i representada en un Opus Dei que, en la cinta, apareix com una organització de control ferri on el compliment dels seus ideals es converteix en fi últim i suprem de tots els seus integrants. Amb aquest panorama, és evident que els obstacles i els problemes als quals s'anava a enfrontar Fesser en el que és, potser, el seu projecte més ambiciós, podien convertir la cinta en un camp de mines difícil de manejar; i així, hi ha aspectes que funcionen amb una força innegable mentre que d’altres, no obstant això, grinyolen i no aporten al conjunt el que se’n podria esperar.

Malgrat això, del que no hi ha dubte és que la pel·lícula és un producte cent per cent Fesser, ja que els trets que han marcat el seu estil, per més que aquí hagin hagut d'adaptar-se al to d'una història extremadament dramàtica, segueixen sent-hi presents. Sobretot a l'hora de posar-se al lloc de la nena protagonista i traçar el retrat, entre ingenu i il·lusionat, de qui a penes està començant a sortir al món i a conèixer, d'una banda, la influència d'un entorn extremadament religiós i, de l'altra, el descobriment del primer amor i el torrent de sentiments trobats que això suposa. I també, com la seva ment infantil integra elements procedents de móns tan dispars. Però potser el que més sorprèn és la mà ferma amb la qual el director és capaç de portar la història en els seus trams, diguem-ne, més realistes: amb una capacitat de descripció que inunda la pantalla, paradoxalment el director d’El milagro P. Tinto sembla trobar-se més còmode retratant la rutina anihiladora de la personalitat de la casa on viu la germana gran (Manuela Vellés), el sofriment d'una mare (simplement extraordinària Carmen Elías) o la rebel·lia mai manifestada d'un pare (Mariano Venancio) que amb prou feines fa cap altra cosa que deixar-se arrossegar pels esdeveniments.

Malgrat això, i contra tot pronòstic, les seqüències oníriques són el punt feble del llargmetratge, perquè no acaben de funcionar dins del conjunt i pel reiteratiu, de vegades, d'una simbologia que sembla massa evident. Per això, el conjunt llança llums i ombres en les quals el realitzador és capaç de posar un peu en la més descarnada realitat (els primers i impressionants plans de les operacions) i un altre en la fabulació extrema. Però el que no es pot negar és que el conjunt, malgrat la seva irregularitat, és un nou pas endavant del director i que difícilment deixarà ningú indiferent (sigui en el sentit que sigui), sobretot perquè sembla voler oferir-nos una versió alternativa de la interpretació que els personatges representats per la jerarquia de l'Obra fan dels sentiments, experiències i paraules d'una nena enfrontada a una situació extrema. A partir d'aquí, i fora dels marges de la pantalla, hi ha el terreny adobat per a la disputa i la polèmica; però dins d'ella, qui això escriu difícilment podrà oblidar bastants dels moments compartits per Nerea Camacho i Carmen Elías, perquè, sincerament, es troben entre els millors instants de cinema que hàgim pogut veure al llarg de tot aquest any.