CRÍTICA

El pelegrinatge a Santiago de Compostel·la expressat en un joc de plans que emfatitza l'antagonisme entre humanitat i paisatges tant com busca l'harmonia en un tot seqüencial que es presta a una rica galeria d'humor i sentiments, converteix la història narrada en model lúdic i eloqüent del viatge iniciàtic. Cinema de relacions i d'impressions que s'inspira en un esquema molt gastat que aborda temes com la inestabilitat emocional, la rancúnia entre membres d'una mateixa família i la xenofòbia.

No obstant això, prima abans que res l'exquisit sentit visual de la realitzadora Coline Serrau, que alterna la mirada de conjunt (aquests plans vertebrats al voltant de la sendera que marca el camí, o les panoràmiques amb el grup humà situat en un punt central del paisatge) i la focalització en els sentiments dels personatges en primers plans i mitjans. Més enllà d'un discurs centrat en la problemàtica social –des de la sàtira, la paranoia que sembla guiar les vides de tots els perfils humans– subjau a l'inici del recorregut el contrast entre la temperància del paisatge amb la malignitat del comportament humà. La resolució, com no podia ser de cap altra manera, apunta a la troballa ètica i espiritual. Cal destacar també, i concloent, la magnífica descripció de personatges i el seu desenvolupament fonamentat en l’aspecte visual, els gestos de complicitat, el sarcasme que amaga un afecte dissimulat o el dolor expressat en la posta de sol que embelleix el cap de Finisterre.