SINOPSI

Dues joves americanes, Vicky i Cristina, arriben a Barcelona per passar les seves vacances d'estiu. Vicky és una dona sensata i està promesa. Cristina és aventurera en el terreny emocional i sexual. A Barcelona, es veuen implicades en una sèrie d'embolics amorosos poc convencionals amb Juan Antonio, un carismàtic pintor que segueix mantenint la seva relació amb María Elena, la seva temperamental exdona.

labutaca.net

CRÍTICA

Quan cal fer una valoració del propi pare es corren dos riscos. El primer, llançar-se a una oda d'amor filial. El segon, seguint les instruccions freudianes, deixar-se portar pel desig de “matar el pare”. Si a la meva passió declarada per Woody Allen s'afegeix el fet que la seva última cinta es rodés a la meva ciutat natal, el risc de compondre un panegíric és elevat… Tot i que, d'altra banda, el gros d’allenòfils alienats de Barcelona (que som molts), després de dècades reivindicant que el mestre ens honrés professionalment amb la seva presència, ens vam aterrir quan el verb es va fer carn i va descendir al Raval, a la Pedrera i a la Sagrada Família per rodar amb Scarlett, Pe i Bardem. Hauríem de ser els fariseus qui el crucificaríem?

Després d'un rodatge vergonyosament sotjat per les hosts roses (de la premsa ídem), s'ha alçat el teló per a aquells que som els seus més fidels seguidors i per a aquells que a la vegada podem ser els seus més severs jutges. Hauríem de rentar-nos les mans davant Vicky Cristina Barcelona?

El fet cert és que el resultat, per a mi, no pot ser més decebedor. Els pitjors malsons es confirmen en la que és, potser, una dels pitjors pel·lícules de tota la filmografia de Woody. La cinta, basada en una molt alleniana història de parelles intercanviables, conté els elements bàsics de tota cinta del seu autor: comèdia, embolic, ironia, una mirada àcida sobre els “artistes” i els dubtes eterns sobre la fidelitat, el sexe i l'amor. No obstant això, li manca el ritme intern de les imatges que enriquien cintes de guió discret però gran direcció com eren Broadway Danny Rose o Días de radio o de la densitat argumental de Hanna y sus hermanas o Deconstructing Harry. La primera meitat del seu metratge és el més insòlitament neutre i avorrit que el seu autor ha realitzat, al costat d'alguns passatges de Todo lo demás o la segona meitat de Granujas de medio pelo. De fet Vicky Cristina Barcelona sembla una imitació dolenta de l'autor novaiorquès, una de tantes i tantes variacions que diversos directors americans i europeus han intentat fer sobre l'obra d'Allen. No obstant això, és lamentable observar com, sense anar gaire lluny, la irregular Tres días en París, de Julie Delpy, arribava a ser més incisiva en la presentació d'un americà neuròtic fora de les seves fronteres o de la inestabilitat amorosa i emocional d'una parella inestable una vegada se'ls treu de context.

Vicky Cristina Barcelona es revela, doncs, com un nou model de cinema. No és en realitat una història sobre americans a Europa o sobre trios. Si hi va haver cintes d'acció o de ciència-ficció a major glòria de videoconsoles, telèfons mòbils, cotxes i rellotges, la cinta del productor Jaume Roures i de Woody Allen llueix clarament les gales publicitàries d'un destí turístic que uneix, gloriosament, l'arquitectura de Gaudí, el bon menjar i un sexe desbordat… Vaja, que no tenim finançament però hem d’alegrar-nos perquè a Barcelona es folla millor que en altres indrets (encara que a això ajudi una visita a Oviedo, on, per cert, es lliuren els Premis Príncep d'Astúries a famosos com el mateix director d'aquesta pel·lícula). Hi ha detalls lamentables que revelen el caràcter d'encàrrec de la cinta. D'una banda, l'escassa banda sonora, repetitiva i mancada de caràcter, basada en un parell de temes de Giulia y los Tellaríni, en l'Entre dos aguas i alguns temes de guitarra que resulten gastats al llarg del metratge. D'altra banda, pel buit de nombrosos plans, perfectament prescindibles, que adornen innecessàriament la narració amb l'insuportable acompanyament d'una veu en off que gairebé sembla destinada a il·lustrar la història per a invidents. Finalment per lleus i innecessàries variacions argumentals que no són sinó camins sense sortida, gairebé sense sentit, com l'aparició del company de classe de Vicky que li recorda els seus sentiments o la desarrelada aparició del pare de Bardem que no és sinó una barroera imitació de l'anciana àvia de Cary Grant a Tú i yo.

Després de tant dubte sentimental i tant llanguiment narratiu, és una inefable Pe, en un tòpic i arrabassat paper, qui permet a Allen i la seva cinta aixecar el vol i rescatar-la d'un naufragi absolut. El seu paper d'exparella de Bardem el revela com un calçasses que perd els papers davant els seus atacs d'histèria o d'ira. La seva interpretació, a la manera d’Almodóvar o de Sofia Loren, revitalitza la història a base de crits i la posa al capdavant d'un repartiment que (també a diferència de les millors cintes corals d'Allen) no es pot lluir en excés (no perdem el fil d'una atractiva i interessant Rebecca Hall). Si no fos per aquesta esplèndida María Elena, Vicky i Cristina tindrien poc a fer a les taquilles i a la memòria futura dels espectadors.

Al final els americans marxen. Se'n van Vicky i Cristina i se'n va Woody Allen. Què ens queda? La constatació de la decadència d'un mestre? Esperem que no es tracti d'això. Una vel·leïtat comercial? Possiblement sí. Tot i que més aviat es tracta d'una frustrada aspiració. L'aspiració de Jaume Roures (i de molts més, fins i tot de mi mateix) de gaudir del menage a deux de dues passions, Barcelona i Allen. El resultat, com en l'amor, com en els sentiments, es desequilibra cap a un dels costats i Barcelona acaba vencent, sense pretendre-ho, el seu ídol.