SINOPSI

Antoine, 42 anys, publicista, és un home d'èxit. Està casat amb Cécile, és pare de dos fills, viu en una casa maca no lluny de París i té molt bones relacions amb els veïns. La seva discreta relació amb la guapa Marion no va tan seriosament com per pertorbar la seva equilibrada existència. No obstant això, un dia com qualsevol altre, les coses canvien. Durant una reunió amb un client important, perd els estreps i, de passada, el projecte. El seu soci li proposa que es prengui uns dies de vacances per descansar, però Antoine està decidit a acabar d’una vegada per totes i ofereix vendre-li la seva part. De tornada cap a casa per al cap de setmana, comença a destruir sistemàticament el que ha construït durant anys. Ha bastat un cap de setmana perquè Antoine, un home aparentment sense problemes, arruïni tota la seva vida. La crisi dels quaranta? Un atac de bogeria? Qui sap…

labutaca.net

CRÍTICA

Amb un començament una mica explosiu i aspre, Jean Becker sembla abandonar el to serè i amable amb el qual dibuixava els seus personatges a La fortuna de vivir i Conversaciones con mi jardinero. Al protagonista de Dejad de quererme semblen haver-se-li creuat els cables i haver-se proposat molestar els seus clients en el seu treball com a publicista, els seus amics en la festa d'aniversari que li han preparat i la seva mateixa dona i fills en un dia que es prometia feliç. Disposat a passar comptes i dir les veritats que tothom es guarda, destapa la caixa dels trons i no hi ha qui s’escapi dels seus dards i ofenses: sembla que una mena de bogeria o potser la crisi dels quaranta ha fet efecte en un home ferit per dins, que fuig buscant la pau i l'afecte perduts en la infància, o la felicitat de pescar amb mosca i envoltar-se de gent senzilla que una vida sofisticada ha arribat a sufocar.

El drama no es fa esperar i Becker es centra en Antoine des dels primers plans. Les seves reaccions són desproporcionades i dràstiques, excessives i sense aparent justificació. Interessa recollir la seva crispació i el seu empipament amb el món, exterioritzat amb sortides de to tan enginyoses com violentes i feridores. Incomprensible per als qui el coneixen i per al mateix espectador, el director ens condueix cap a un cor amargat que vol mirar la vida des de l'altre costat… però que està trasbalsat. Pel camí de fugida que recorre Antoine, Becker ens va donant pistes amb les quals desxifrar la seva “bogeria”, esperant arribar a comprendre’l i potser justificar-lo, o també esperant el moment en què s’ho repensi i torni pel bon camí. Com en tot drama que es construeix entorn d’una carta amagada, cal concedir-li el beneplàcit d'algun gir una mica forçat i que només el final explica, d'una construcció narrativa una mica enganyosa que juga amb el sentiment i desconcert de l'espectador, d'una posada en escena de vegades artificiosa i d'un flashback aclaridor però innecessari.

Encerta el director en utilitzar el primer pla i una planificació nerviosa que doten el personatge de frescor i immediatesa. També les interpretacions d'Albert Dupontel i Marie-Josée Croze atorguen autenticitat a uns personatges que en poca estona passen del cel a l'infern, i això malgrat que no sapiguem què és el que realment succeeix en aquest cap pertorbat. Hi ha moments d'intensitat dramàtica i, fins i tot, emotiva, i també instants per a la nostàlgia de la vida al camp i la pesca –es veu que a Becker li encanta– com a element que reflecteix “el saber viure” perdut (no és casual que el protagonista esculli per cantar “Me olvidé de vivir” de Julio Iglesias). Al final, el director de La fortuna de vivir torna a un cinema humanista i entranyable encara que sigui donant voltes, amb una visió de la vida que entén de l'amor i el dolor, i on les aparences juguen a l'equívoc en una societat que es mira i es ven hipòcritament a la més bona imatge.