SINOPSI 

Ourense, 1940. Cada vegada que Elena tanca la porta de casa, tanca amb clau els seus secrets. El seu marit, Ricardo, amenaçat per una despietada persecució ideològica, fa anys que està amagat al pis on conviuen amb els seus fills: Elenita i Lorenzo. Salvador, un diaca desorientat després de la seva lluita al front, torna al seminari d'Ourense. Els dubtes en la vocació del jove porten el rector a endarrerir el seu accés al sacerdoci durant un any. Mentrestant, Salvador donarà classes al col·legi on estudia Lorenzo, el fill d'Elena, a qui Salvador creu viuda. El diaca s'obsessiona amb ella i l'assetja. La fràgil realitat de la família trontolla.

labutaca.net

CRÍTICA

Torna José Luis Cuerda al món de la Guerra Civil i les seves ominoses seqüeles, que ja va visitar a La viuda del capitán Estrada i La lengua de las mariposas. I com en aquesta, de la mà de Rafael Azcona, en el que ha estat el seu últim guió. A ell està dedicat el film i a ell es deuen molts dels encerts d'aquesta evocació d'aquells anys de plom que el de La Rioja va conèixer de primera mà, encara que els patís més indirectament.

No obstant això i malgrat l'extraordinària qualitat literària de l'obra d'Alberto Méndez en la qual s'inspira i de la innegable habilitat guionista d'Azcona, a la història li falta un bull. O si es vol un punt d'emoció. Tot sembla molt evident des del començament, des de la llarga conversa del rector i el diaca, i la primera seqüència al pati del col·legi. La resta és previsible, incloent-hi els avatars de Ricardo, el “tapat”, i la trista sort de la filla gran i el seu xicot, peripècia, per cert, reduïda al mínim i explicada com un trist tràmit pel director. I és que el film no té subtilesa i està llastat pel partit pres a l’inici, que no deixa escletxa a cap classe d'ambigüitat, excepte en el personatge del rector que, encara que sembla en principi lúcid, acaba sucumbint als dictats retrògrads d'una moral profundament hipòcrita. Tampoc hi ha una gradació en la tensió cap al tràgic desenllaç. Com si el realitzador hagués volgut desdramatitzar els fets per no implicar-hi emotivament l'espectador. Un error, perquè una història com aquesta no es pot narrar amb distanciament (d'altra banda, inexistent, com ja queda dit).

La pel·lícula, com el seu títol indica, tracta d'una ceguesa que impedeix veure allò evident i palmari. És a dir, que Salvador és ple de passions inconfessables (sexe, domini, violència) de les quals és víctima, però també culpable perquè les deixa campar per la seva vida camuflades de temptacions diabòliques. Ceguesa que també afecta una Elena que triga a adonar-se del que pretén el clergue sota capa d'una untuosa preocupació pel noi. Ceguesa de la parella jove que intenta oblidar l'infern postbèl·lic o la del marit, Ricardo, que pretén perpetuar-se com a home talp.

Una època com l'arrencada dels anys 40, en ple revengisme franquista, amb fanfarrons falangistes a la caça de l'enemic ocult i amb un clergat patrioter i beat, més preocupat del seu propi estatus que de la sort del proïsme, no deixa cap escletxa a l'autenticitat. Tot és mentida i grandiloqüència. Per sobreviure cal fer callar els desitjos més íntims i la realitat es cobreix amb un vel de ficcions, perquè és tan insuportable, que és preferible no mirar-la. No obstant això, aquest clima (d'autèntic malson) no està recreat convincentment. Es narren fets atroços i es parla d'altres no menys horribles, però aquesta sensació d'estremiment amb prou feines sacseja l'espectador. Almenys, a mi no em va commoure en cap moment.

A destacar l’acurada i exquisida fotografia de Hans Burmann, donant escassa llum (i grisenca) a unes tenebres que ho envaeixen tot. El pati del col·legi i l'atmosfera del carrer, per exemple, són dos ambients on la policromia de la imatge s'acosta al blanc i negre sense deixar de ser color. Realment, el més aconseguit del film. Quant a la interpretació, poc destacable. Raúl Arévalo compon un Salvador dissonant. S'esforça per transmetre l’astúcia del personatge, la seva perversitat de fons, però no és capaç de comunicar l'angoixa en què es debat ni el compulsiu de la seva passió prohibida i menyspreada. La seva actuació em resulta una mica plana i monòtona, a to amb la resta del repartiment (i del mateix film), que no té dramatisme, tensió i urpa.

En un temps que es comença a aplicar la llei de memòria històrica Los girasoles ciegos ens posa davant tota la misèria moral del franquisme victoriós que es va concretar en tantes víctimes del sectarisme ideològic i religiós. Tot això en nom de Déu i de la pàtria. Però el film, per desgràcia, es queda molt per sota de tan lloables propòsits.