SINOPSI 

Mentre Jerry intenta sabotejar la planta elèctrica que, segons ell, li fon el cervell, acaba magnetitzat i sense voler-ho aconsegueix esborrar totes les cintes de l'antiquat videoclub on treballa Mike, el seu millor amic. Per mantenir l'escassa clientela, Jerry i Mike decideixen realitzar un remake d'una de les pel·lícules a la ferrovelleria de Jerry. I es queden sorpresos en descobrir que la seva versió de la pel·lícula és un autèntic èxit. Mike, Jerry i uns quants amics del veïnat comencen llavors a dedicar-se a la producció de remakes, des de Los Cazafantasmas fins a King Kong. No només aconsegueixen donar un nou impuls al videoclub, sinó també a tota la comunitat. 

CRÍTICA 

Evidentment, som davant un film del qual gaudiran molt més aquells que hagin crescut amb els títols que s'homenatgen mitjançant els innocents plagis de la parella protagonista, però el plantejament del realitzador, a cavall entre l'absurd i la pantomima irreverent, regala una abundància visual tan poderosa com irresistible, que fa les delícies d 'una platea entregada a descobrir quin serà el següent acudit d'aquests impossibles Ed Wood forçosos del segle XXI.  

La recreació de les escenes més emblemàtiques de clàssics passats i moderns és tan hilarant com pretesament modesta, més quan entra en joc la participació d'un veïnat fascinat amb les revisitacions que els dependents realitzen als carrers d'un suburbi amenaçat —condemnat?— a una "evolució" forçosa que simbolitzaria, si no fos tan evident, els canvis imparables del món que tots vivim.  

La principal trava que troba Rebobine, por favor és la incontrolable tendència a l'excés per part del director, una voràgine colorista que no dóna un respir a l'espectador, en més d'una ocasió incapaç d'assimilar tot el que proposa la pantalla, inesgotable catàleg d'imatges recognoscibles que viuen en el subconscient col·lectiu filtrades pel sincer ull d'algú que, després d'un bon grapat de llargmetratges després de les cambres, peca encara en determinades ocasions de no diferenciar del tot el ritme, obligadament més pausat, que ha d'imprimir en un metratge de gairebé dues hores enfront d'un espot o un videoclip musical —on és mestre absolut—. 

Tot i així, i passant per damunt que resulta una mica complicat implicar-se en la narració inicial, una mica atropellada novament per les ànsies d'explicar-nos massa en poc temps, Gondry té prou saviesa per donar regna solta interpretativament a un Jack Black superb, capaç de tirar-se a sobre aquesta història amb un treball histriònic i esquizofrènic, que troba un fre equilibrat en un Mos Def que segueix evolucionant com a actor, demostrant trobar-se còmode en papers que el descobreixen encantador i moderat, sinó una mica endarrerit —ja ho vam comprovar a 16 calles de Richard Donner, no deixant-se menjar per Bruce Willis—, i en un Danny Glover que segueix gotejant espurnes en una maduresa professional tranquil·la i coherentment activa.  

S'agraeix també la participació de Mia Farrow, entranyable i acriaturada, que contribueix en bona mesura a fer que la romàntica innocència subjacent d'aquesta història de mansa rebel·lia —no canviaran les coses, això és evident des d'un principi— funcioni de principi a fi com el que és: una invitació a somiar i una crida a la convivència. I l'essència d'aquest projecte es plasma, de manera senzillament genial, en aquesta màgica projecció final que fa pujar Gondry com un autèntic autor que domina a la perfecció el mitjà, exhibint una envejable capacitat per unir l'avantguarda més radical amb el lirisme més commovedor. 

José Arce - labutaca.net