LA FAMÍLIA SAVAGES
Títol original_The Savages Direcció_Tamara Jenkins País_EUA Any_2007 Durada_113 min Gènere_Drama, comèdia Intèrprets_Laura Linney (Wendy Savage), Philip Seymour Hoffman (Jon Savage), Philip Bosco (Lenny Savage), Cara Seymour (Kasia), Peter Friedman (Larry), Gbenga Akinnagbe (Jimmy), Tonye Patano (Srta. Robinson), Guy Boyd (Bill David Zayas (Eduardo), Debra Monk (Nancy Lachman) Guió_Tamara Jenkins Producció_Ted Hope, Anne Carey i Erica Westheimer Música_Stephen Trask Fotografia_Mott Hupfel
Estrena a Espanya_
04/04/2008

Edat_+13

SINOPSI 

L'últim que haurien desitjat fer els germans Savage hagués estat tornar enrere, a la seva difícil història familiar. Després d'haver-se alliberat del domini del seu pare, ara es troben fermament ancorats a unes vides pròpies, bastant complicades. Wendy és una autora de teatre que s'esforça per sortir endavant, una desocupada que passa els seus dies sol·licitant beques, robant subministraments d'oficina i quedant amb el seu propi veí casat. Jon és un neuròtic professor de facultat. De sobte, els informen que el pare a qui sempre han temut i evitat, Lenny Savage, es consumeix lentament. Ara, mentre deixen de costat la seva atrafegada vida, Wendy i Jon es veuen obligats a viure junts sota el mateix sostre per primera vegada des de la seva infància, recuperant les excentricitats que els treien de polleguera. Enfrontats amb una agitació total i lluitant per la manera que han de fer-se càrrec dels últims dies del seu pare, es troben confrontats amb el significat de la vida adulta, la família i, el més sorprenent, el que signifiquen l'un per l'altre.

CRÍTICA 

La responsabilitat familiar neix de la força de la sang. En determinades ocasions, la cura, l'atenció, la tendresa, l'afecte, fins i tot l'amor a un ésser pròxim, té poc a veure amb la contraprestació, l'equilibri o la veritable vàlua del contrari, i sí molt amb això tan intangible batejat com a consanguinitat. Un pare és un pare. Un germà és un germà. Més enllà del seu comportament, dels seus mereixements. Tamara Jenkins, guionista i directora, sembla saber-ho bé perquè el desenvolupament de la notable La família Savages és, al mateix temps, despietat i subtil, desassossegant i còmic, trist i cínic, afligit i esperançador.

El drama social sobre la vellesa i les seves conseqüències no és fàcil de resoldre. I més si se li vol atorgar un toc de desmitificadora comicitat. Jenkins ho aconsegueix amb aquest segon llargmetratge seu (el primer, Slums of Beverly Hills, de 1998, no es va estrenar a Espanya), malgrat que la posada en escena, on domina la senzillesa i la mesura, conté també alguns passatges d'una lletjor absolutament innecessària, el cas de la seqüència en la qual els dos protagonistes parlen amb els fills de l'anciana recentment morta, retratada a través d'un inexplicable enquadrament, llunyà i amb molt aire al voltant, que no fa sinó recordar els plans d'entrevistes dels documentals d’aire ranci.

Dos germans de caire i formació intel·lectual, però d'estabilitat emocional més que dubtosa, en la quarantena veuen com un passat fosc en forma de pare malalt ve a desequilibrar el seu ja per si mateix vacil·lant present. El pes del que han viscut i no del tot oblidat va aflorant, però no com esclats de ràbia o tensió, sinó com subtils gotes de desvari psicològic. Dos personatges guiats a la perfecció per Laura Linney, sempre propera, candidata al premi d'interpretació en els Oscar passats, i aquest prodigi anomenat Philip Seymour Hoffman, que tant transmet pena com por, poder com lleugeresa. A diferència d'aquest cinema social tan admirat per alguns, benintencionat des de la seva arrel, amb les tesis de manual de bons costums escrita des d'abans fins i tot de començar el seu desenvolupament, La família Savages és una pel·lícula duríssima, quan en la superfície no sembla que tingui la més mínima intenció de ser-ho. No subratlla, no jutja, no pontifica. No tracta les seves criatures com simples herois o vilans de la lluita a peu d'hospital, a peu d'asil, a peu de casa. Potser perquè no corren temps per als herois ni per als vilans, i sí per als senzills supervivents d'una batalla diària en la qual ningú té l'experiència i la saviesa suficients com per resultar vencedor.

Javier Ocaña
El País

Un guió estructurat, uns personatges ben descrits, uns actors en estat de gràcia i un equilibri en els diversos tons de la narració. Són els ingredients que garanteixen l’èxit de La familia Savages. També és veritat que segueix el patró clàssic de les comèdies dramàtiques independents nord-americanes però sap fer un retrat sociològic, amb sentit de l’humor, sobre com afrontar l’envelliment. A Tamara Jenkins li agrada parlar de la pel·lícula que ha escrit i dirigit com una versió moderna de Hansel i Gretel, on es mostra la lluita per la supervivència en un món estrany i desconegut. Laura Linney i Philip Seymour Hoffman doten, un altre cop, les seves interpretacions de profunditat dramàtica i humanitat. Dos germans adults, amb maneres diferents d’afrontar la vida, que han de fer-se càrrec del seu pare malalt plantant cara a les ferides familiars. L’un se sent malament, s’enganya i maquilla la crua realitat; mentre que l’altre és més pràctic, assumeix la situació i prefereix no aturar-se a reflexionar-hi per tal protegir-se. Lluny del sentimentalisme, La familia Savages parla de la moralitat, la soledat i la insatisfacció. Una sàtira del model de vida americana amb el segell d’Alexander Payne (Entre copas), un dels productors executius del projecte.

Ferran Auberni
Time Out Barcelona

    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com