SINOPSI 

L'últim que haurien desitjat fer els germans Savage hagués estat tornar enrere, a la seva difícil història familiar. Després d'haver-se alliberat del domini del seu pare, ara es troben fermament ancorats a unes vides pròpies, bastant complicades. Wendy és una autora de teatre que s'esforça per sortir endavant, una desocupada que passa els seus dies sol·licitant beques, robant subministraments d'oficina i quedant amb el seu propi veí casat. Jon és un neuròtic professor de facultat. De sobte, els informen que el pare a qui sempre han temut i evitat, Lenny Savage, es consumeix lentament. Ara, mentre deixen de costat la seva atrafegada vida, Wendy i Jon es veuen obligats a viure junts sota el mateix sostre per primera vegada des de la seva infància, recuperant les excentricitats que els treien de polleguera. Enfrontats amb una agitació total i lluitant per la manera que han de fer-se càrrec dels últims dies del seu pare, es troben confrontats amb el significat de la vida adulta, la família i, el més sorprenent, el que signifiquen l'un per l'altre.

CRÍTICA 

La responsabilitat familiar neix de la força de la sang. En determinades ocasions, la cura, l'atenció, la tendresa, l'afecte, fins i tot l'amor a un ésser pròxim, té poc a veure amb la contraprestació, l'equilibri o la veritable vàlua del contrari, i sí molt amb això tan intangible batejat com a consanguinitat. Un pare és un pare. Un germà és un germà. Més enllà del seu comportament, dels seus mereixements. Tamara Jenkins, guionista i directora, sembla saber-ho bé perquè el desenvolupament de la notable La família Savages és, al mateix temps, despietat i subtil, desassossegant i còmic, trist i cínic, afligit i esperançador.

El drama social sobre la vellesa i les seves conseqüències no és fàcil de resoldre. I més si se li vol atorgar un toc de desmitificadora comicitat. Jenkins ho aconsegueix amb aquest segon llargmetratge seu (el primer, Slums of Beverly Hills, de 1998, no es va estrenar a Espanya), malgrat que la posada en escena, on domina la senzillesa i la mesura, conté també alguns passatges d'una lletjor absolutament innecessària, el cas de la seqüència en la qual els dos protagonistes parlen amb els fills de l'anciana recentment morta, retratada a través d'un inexplicable enquadrament, llunyà i amb molt aire al voltant, que no fa sinó recordar els plans d'entrevistes dels documentals d’aire ranci.

Dos germans de caire i formació intel·lectual, però d'estabilitat emocional més que dubtosa, en la quarantena veuen com un passat fosc en forma de pare malalt ve a desequilibrar el seu ja per si mateix vacil·lant present. El pes del que han viscut i no del tot oblidat va aflorant, però no com esclats de ràbia o tensió, sinó com subtils gotes de desvari psicològic. Dos personatges guiats a la perfecció per Laura Linney, sempre propera, candidata al premi d'interpretació en els Oscar passats, i aquest prodigi anomenat Philip Seymour Hoffman, que tant transmet pena com por, poder com lleugeresa. A diferència d'aquest cinema social tan admirat per alguns, benintencionat des de la seva arrel, amb les tesis de manual de bons costums escrita des d'abans fins i tot de començar el seu desenvolupament, La família Savages és una pel·lícula duríssima, quan en la superfície no sembla que tingui la més mínima intenció de ser-ho. No subratlla, no jutja, no pontifica. No tracta les seves criatures com simples herois o vilans de la lluita a peu d'hospital, a peu d'asil, a peu de casa. Potser perquè no corren temps per als herois ni per als vilans, i sí per als senzills supervivents d'una batalla diària en la qual ningú té l'experiència i la saviesa suficients com per resultar vencedor.

Javier Ocaña
El País