SINOPSI 

L'Uruguai, any 1988. Melo, una petita ciutat ubicada a la frontera amb el Brasil, espera la visita del papa Joan Pau II. Es comença a parlar de xifres: arribaran centenars de persones; no, milers, algunes fonts ben informades parlen de 50.000 visitants. Els habitants, la majoria pobres, saben el que significa: 50.000 peregrins voldran menjar, beure, voldran comprar banderes de paper, records, medalles commemoratives... Plens d'entusiasme, més que la benedicció divina, el que esperen és aconseguir una petita part de felicitat material. Beto, un contrabandista de poca volada, està convençut d'haver trobat el millor negoci de tots: “el bany del Papa”, on milers de peregrins podran alleujar-se. Que els altres s'encarreguin de fregir muntanyes de xoriços i fornejar brioixos, ell es farà ric amb residus humans. Però abans de poder construir el lavabo, Beto es fica en un embolic. Arriba gairebé a esgotar la paciència de la seva estoica i sempre optimista dona Carmen i decep Sílvia, la seva filla adolescent, que somia treballar en els mitjans de comunicació. Beto ha d'incrementar els seus arriscats i durs viatges a l'altra banda de la frontera. Deixa de costat el seu gran somni: comprar-se un ciclomotor. Fins i tot perd el seu bé més estimat, la seva bicicleta, per tal de fer-se amb la clau del seu temple de residus i riquesa: la tassa del vàter. Però està decidit a arribar a temps per a l'esdeveniment diví.

CRÍTICA 

El baño del Papa és el primer llargmetratge de César Charlone i Enrique Fernández, i va ser elegida per l’Uruguai com a candidata a l'Oscar a la Millor Pel·lícula de Parla No Anglesa el 2007.

 
Protagonitzada per César Troncoso, Virginia Méndez, Virginia Ruíz, Mario Silva, Nelson Lence, Henry De Leon, Jose Auró, Rosario Dos Santos i Hugo Blandamuro, la pel·lícula ens situa al 1988, poc abans de la visita del ja mort papa Joan Pau II, a la petita localitat uruguaiana de Melo, fronterera amb el Brasil. Els sondejos calculen que 50.000 persones aniran a veure'l, per la qual cosa els pobladors més humils de Melo creuen que venent menjar i beguda a aquesta multitud es faran gairebé rics. Beto, un contrabandista, decideix en canvi construir un excusat davant de casa seva i llogar el servei. 
 
A cavall entre el drama social i la sàtira, El baño del Papa és una pel·lícula plena d'intencions i matisos, tant pel marc en el qual se situa com pel retrat que fa dels seus personatges.

 
L'opera prima de César Charlone i Enrique Fernández triga a arrencar, s'inicia d'una manera gairebé contemplativa amb una sèrie de llargs plans panoràmics de gran bellesa en els quals els seus protagonistes es fonen amb el paisatge gràcies a l'encertada banda sonora de Gabriel Casacuberta i Luciano Supervielle. D'aquesta manera, El baño del Papa transcorre amb parsimònia, no pas lentitud, fins a arribar gairebé a la meitat del metratge, dedicant-se a perfilar el seu entramat i esbossar els seus personatges sense necessitat de precipitar els esdeveniments.

 
L'esmentat retrat gairebé costumista resulta ser la principal basa de la pel·lícula, on els protagonistes són desgranats i evolucionen amb credibilitat i fluïdesa, mostrant-nos les seves esperances, els seus problemes i vicissituds, cel i infern focalitzats en un Beto ple d'idees absurdes i somnis quimèrics nascuts de la desesperació, i que no deixa de ser el paradigma de tots els pobladors de Melo i, en general, de l'estrat social al qual pertany.

 
Així doncs, El baño del Papa combina l'esmentat retrat dels personatges amb una agredolça crítica socioeconòmica, mostrant-nos el llindar d'extrema pobresa d'una part de la societat corrupta en els seus estaments i que ha de bregar dia a dia amb tota mena de contrarietats per subsistir i entreveure certa esperança per a les generacions posteriors. El permanent encara que feble halo de faula que impregna El baño del Papa contrasta diametralment amb la mundanitat general, i concedeix més profunditat i, per què no, cruesa, a la sort d'uns personatges que es neguen a rendir-se a pesar dels continus cops que reben, salvant amb tenacitat, enginy, amistat i obcecació tots i cadascun dels obstacles que se'ls presenten. 

I és que, per damunt de tot, El baño del Papa és una pel·lícula d'esperances frustrades, de desesperació, de somnis tan quixotescos com el de fer-se ric instal·lant un lavabo públic amb ocasió de la visita del pontífex. I és que a vegades és més important el camí recorregut que el premi al final del viatge.

Óscar Martínez_Muchocine.net