BUDA EXPLOTÓ POR VERGÜENZA

Títol original_ Buda az sharm foru rikht Direcció_ Hana Makhmalbaf País_Iran i França Any_2007 Durada_81 min Gènere_drama Intèrprets_ Nikbakht Noruz (Baktay), Abdolali Hoseinali (noi talibà), Abbas Alijome (Abbas) Guió_Marziyeh Meshkini Producció_ Maysam Makhmalbaf Fotografia_ Ostad Ali Música_ Tolib Khan Shakhidi Estrena a Espanya_29/02/2008 
Edat_TP 

SINOPSI

Sota l'estàtua del Buda que van destruir els talibans encara viuen milers de famílies. Baktay, una nena afganesa de sis anys, és incitada a anar a l'escola pel fill dels seus veïns, que llegeix els alfabets davant de la seva cova. De camí a l'escola, Baktay és assetjada per uns nens que juguen de manera cruel reflectint la societat tan violenta que els envolta. 

CRÍTICA 

L’ escola dels adults 

La família dels Makhmalbaf continua creixent com a estendard del cinema iranià. Ara és Hana, la filla menor del mestre Moshen i germana de Samira, que amb 19 anys es va endur el Premi Especial del Jurat en el passat Festival de Sant Sebastià per aquesta ficció ambientada a l'Afganistan posttalibà. Fidel a les pautes de l'escola del seu pare i de Kiarostami, la jove directora ens explica una història mínima amb nens com a protagonistes, recolzada en la senzillesa narrativa i els petits detalls, en un intent de plasmar la vida quotidiana i de penetrar a la vegada en unes ànimes ferides per la guerra i la intransigència.

 
En la primera seqüència assistim a l'explosió dels Budes excavats a la roca, per a  continuació canviar de registre i introduir-nos en una d'aquestes coves foradades que ara serveix de casa a les famílies afganeses. Allà, la nena Baktay veu com el seu veí està aprenent a llegir i sent enveja d'ell. En la seva fal·lera per anar ella també a l'escola, necessita un quadern i un llapis, i abans diners per comprar-los, i per això es disposa a anar al mercat i vendre uns ous primer i pa després. Una història tan intranscendent es convertirà en una odissea per a la petita heroïna, en veure com de difícil li resulta prosperar davant les dificultats posades pels adults o per uns nens sense infància.

 
Des de l'inici, Hana juga la carta infantil i la direcció dels petits actors es converteix en l’eix sobre el qual gravita l'èxit de la seva empresa. En aquest sentit, crida l'atenció la naturalitat i frescor de la nena de 6 anys Nikbakht Noruz, autèntica protagonista de tots els plans i portada extraordinàriament per la seva directora. Abunden els primers plans a la recerca de l'expressivitat d'una cara innocent que commogui, que convenci l'espectador. Convèncer-lo, de què? Doncs que després de la guerra i la derrota dels talibans, tot segueix igual i es fa necessària una nova explosió que els permeti recuperar la fe i la llibertat. La càmera de la menor dels Makhmalbaf oscil·la entre uns moments en els quals decideix mirar i contemplar una realitat quotidiana i intranscendent, i llavors dota les imatges d'una innocència i poesia dignes de Kiarostami; i d’altres en què opta per denunciar els estralls de la guerra i de la realitat d'una infància perduda, i llavors la sinceritat i puresa de la imatge se sent traïda pel missatge, i la pel·lícula perd intimisme i subtilitat.

 
El mateix succeeix amb la posada en escena, autèntica unes vegades i artificiosa d’altres, o amb el guió, desequilibrat entre la innocència costumista de les primeres escenes i la pretensiositat que enclouen els jocs de guerra amb lapidació i discurs doctrinari de “reeducació” inclòs. En aquesta metàfora política i social en què els nens reprodueixen en les seves vides les actituds apreses dels més grans s'adverteix una dosi de denúncia a la intransigència talibana, al masclisme o a la violència del seu règim dictatorial. Però també es critica el domini americà posterior que els impedeix mantenir la seva pròpia idiosincràsia i tradició, quelcom que es desprèn de la seqüència final a l'era on uns pagesos trillen el gra: llavors una ombra deixa evidència d'aquesta necessària renúncia al propi ideal i cultura, com la nena a anar a l'escola, per poder sobreviure i ser lliures. És el fracàs talibà i també americà, dues maneres d'imposar-se i subjugar la innocència d'uns nens que només volen anar a l'escola i sentir històries senzilles.

 
Malgrat com és d’explícit aquest missatge polític i l'allunyament del camí poètic tan propi del cinema iranià, Hana aconsegueix moments plens de senzillesa narrativa i de lirisme, sobretot en la primera seqüència a la cova i al mercat, amb repeticions del conte narrat o davant del botiguer que recorden Kiarostami. I també resulta esgarrifosa l'escena de la lapidació –les mirades d'odi dels nens soldats són aterridores– o amb les altres “presoneres” a la cova, encara amb les al·lusions tan directes al vel o a la intransigència amb la dona. Un cinema més d'idees que d'imatges, entre el polític i el poètic, que agradarà als qui apreciïn el cinema iranià més recent i compromès. I encara que la nena Baktay no hagi aconseguit anar a l'escola, esperem que els adults sí que hagin après la lliçó de la vergonya i no calgui aquesta segona explosió. 
 

Julio Rodríguez Chico - labutaca.net


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com